XOC

Irromp com un oasi enmig del paisatge -mig miratge, mig present-, exquitxant-te. Inesperadament. Com un cop de puny en el darrer assalt d'un combat que guanyaves i et fa vacil.lar les cames i esperar el compte enrere, caigut en la lona humida de sang i de suor. A través dels ulls entelats perceps difuminat el crit d'aquells que t'estimen. Aixeca't, intueixes com en un eco que s'esmuny en aquest quadrilàter vaporós de fum i ferum d'aixelles i alcohol. Xeca't, eca't, cat, at, ttt... Cada cop més lluny, cada cop més clar. I decideixes lluitar. No per tu, tal vegada, que només téns la vida per perdre sino per ells que perdent-te se'ls en va la vida. T'incorpores abans del deu, colpeges les mans enguantades, i posant'te en posició de defensa reptes el teu adversari. Et deixes obrir i t'arrenquen un tros de tu que s'ha corrumput i no té pietat. L'extreuen i el dipositen en una safata blanca de plàstic esteril.litzada. Després, si el vols, te'l donaran, morbosos com són. -L'operació ha anat perfecta-, et diuen. 

I ara vé el més dur. El combat mės dur i exigent, més llarg. Et saps fort i plantes cara. Cada vegada que vas a l'hospital pateixes i vomites i plores i rius i abandones en cada mastegot però et refàs i surts a passejar. Aquestes estones només són teves. T'acostes a l'espigó i respires i cada onada s'endú una llàgrima. Recordes les primeres, tan salades com l'escuma del mar que et colpejava les cames i les puntes del vestit. Et passes la punta se la llengua pels llavis recordant aquell sabor tan aspre. Avui, com cada dia, hi tornes. Les roques ja no rellisquen i l'aigua és més neta i més clara. Amansida, t'acarona els peus amb les ungles pintades de roig, com abans. 

Plores. Però avui l'última llàgrima té un regust dolç i l'última onada et somriu en un glop de vida. 

Des del cotxe els nens et criden impacients. Avui toca portar-los a berenar. Que mengin tor el que vulguin. Els ho vas prometre...

ÀCID

ÀCID


" igual que les celles de quan et lleves,
Cada matí l'esmorzar..."
                                                  TCC

El xumet, avui, té gust de llimona. Àcid. Com els colors del son en despertar, tebis, brumosos, picants sota les parpelles. El xumet, és àcid, avui. El deuen haver sucat amb aquell sucre de colors per a enganyar-me. O tal vegada ten sols és la intuició del desastre. La Rosalia va néixer dempeus i se li va fer negre el  pensament. Un forat sense llum, llum sense camí. Avui ens toca hospital. Acompanyo els pares perquè no estiguin sols, així som més a repartir l’angúnia (volia dir compartir perquè cadascú en tenim la nostra). Prenc la cadira, m’agrada conduir-la. “No corris”, diu el pare. “Alerta”, la mare. La Rosalia riu sense soroll, amb aquella ganyota seva que a mi m’agrada, que no em fa por, però que a tothom excepte als pares fa enrera. El metge amb nas de pallasso arriba aviat, se’l treu per parlar amb els pares i se’l posa de nou per donar-me unes llaminadures. Xiuxiueja alguna cosa a l’oïda de la Rosalia i se’n va porta enllà acompanyant els infermers que la duen en camilla i sostenen els pots de sèrum que degoten, a poc a poc per adormir-la. D’esquitllada el veig treure’s el nas vermell i al rostre li veig créixer solcs d’amoïnament. Són trenta-tres operacions i encara no ens en sortim.

La Rosalia riu sense soroll amb aquella ganyota que atemoreix tothom excepte els pares. A mi tampoc no em fa por, us ho he dit, oi? Avui, però, a més de riure, té els ulls verds lluents d’esperança... Els pares s’abracen i jo amb ells...

AMB TU

Amb 

Sense tu

On

En aquell lloc

Que el silenci regna

En la tempesta d'uns llavis

Que malden

Per assemblar els teus

Sense saber 

Que no et conegueren

ESPILLS

La nit
Tan transparent com els teus cabells
A les fosques
Baixa
Pel pendent de les teves cuixes
Xiulant
La nostra cançó

Desafina
Però l'alè
Del darrer cotxe al carrer
Carrisqueja
En els espills dels armaris
Mentre intueixo tenir-te

PIULA

Des de feia uns mesos, arran d'aquelles molèsties a la panxa, cada vegada que entrava a cal metge el posseïa aquell neguit. -Què em dirà?- Tenia cinc asteriscs en la darrera analítica. Que si el fetge, que si el sucre, que si l'àcid úric...  El señor Piula el portava des de sempre, havia visitat els avis, els pares i, aviat, agafaria els fills. En Jàsper, però, no ho veia clar malgrat el galè li deia que no patís, que no era greu. Només calia fer dieta i exercici i els asteriscs desapareixerien i se sentiria millor. Que no s'hi capfiqués massa. I no ho feia, de capficar-s'hi. El preocupava una altra cosa.

Avui, després de mes i mig, ha arribat d'hora al consultori perquè volia parlar amb el metge de tot allò que el preocupa tant. Quan l'ha vist arribar ha sabut de seguida que tenia raó, que el neguit era plenament justificat. El doctor coixejava, duia les parpelles caigudes i havia perdut els cabells. El càncer galopava frenètic dins el cos i l'ànima del senyor Piula. Potser no hi serà a temps, de portar els fills d'en Jàsper.

BORINOTS

Vuitanta anys acabats de fer. Mossèn Corbella fa anar la batuta amunt i avall enèrgicament i elèctrica, posseït per una mena de rampells rítmics un pèl desgavellats. La Maria, minyona des de fa anys, dorm eixarrancada al seu costat del llit, encetada i dispersa -ja no està per gaire floritures- però el capellà fa temps que es fa baixar d'Andorra les remeses de pastilles i cada setmana sembla més jove. De vegades la demana el dimecres i tot. I quan això passa el clergue s'aixeca espitós i fa anar l'escolania a cop de bastó. Mentre la ma dreta fa giragonses sense detur, amb l'esquerra es cobreix l'orella per tal de garvellar millor els tons i les corxees. Tanca els ulls i sembla dormir enmig de tot. Inesperadament es detura i resta immòbil, obre uns ulls esbatanats i llença aquell crit agut i profund "Borinots", exclama, "sento borinots". Se gira d'esquena, agafa una regla de fusta del prestatge sota el Crist, se m'acosta i amb tota la força dels seus anys l'estavella sobre els ronyons de la meva infantesa. M'atança aquella ma arrugada i blanca i la li beso obedient. Sóc l'escollit, avui. Seguim...

SECRETS DE NIT

La Colometa semblava voler volar.  Aixecava i bategava les ales i la presó se li feia suportable i era aleshores que cantava. La tinta negra dels mots que duia escrits a la pell aspra parlava d'esports i de teatre. Els plecs de les potetes eren rectes, drets i reposaven les puntes en una taula vermella de troncs tallats per la meitat longitudinalment. Era vella i esquerdada. La triangularitat del cap contenia un ull negre que ens mirava fixament i parpellejava de tant en tant si el miraves molta estona seguida. En Rogeret obria les manetes atansant-les a l'ocell i el prenia, de nits, manso i fràgil. Se l'enduia a les golfes sense fer soroll i jugaven a fer d'altres. El nen doblegava endins una orella i l'ocell piulava: "Van Gogh, Van Gogh..." agudament i cridanera. Després, a son torn, es desdoblegava i refeia tots els plecs per a esdevenir...."papallona, papallona..",  xisclava en Roger.

Ara l'un i ara l'altre esdevenien Picasso, libèl.lula, Dalí o mussol fins que clarejava i la llum treia el nas per les escletxes del teulat. Llavors el noi agafava amb suavitat l'ocell de paper i fent-li silenci amb el dit als llavis baixava a poc a poc per 'escala. Col.locava recte el quadre del corredor, hi retornava l'ocell i l'hi dipositava fins l'endemà a la nit. Ara, descalç, tornava al llit i s'hi acotxava somrient del seu secret.

NÚVOLS

Prenguérem el sol i ens banyàrem una mica en l'escuma negra d'una platja oblidada. La sorra lluïa verge entre els penya-segats a recer de la vida qüotidiana que s'estenia més enllà de les salvatgess vinyes abandonades. Des de l'aigua, nus enmig d'un bes guaitàvem com els nens jugàven. En Pol i en Joel es colgaven d’arena alternativament mentre l'Ermessenda mirava distreta els núvols asseguda rere el parasol, fent dibuixos en l'aire amb les mans com si resseguís sil.luetes de vent i amb el rostre il.luminat amb un somrís imaginava el tacte de les pells de bronze, com s'anaven escalfant a mesura que els donava forma. Les espurnes en cada cop de cisell, el sòl ple de llimadures.

Arribem tard, ja se sap, el trànsit urbà. Crec que mai no ens hi acostumarem. La nena viu a ciutat des que va marxar a fer belles arts, anys enrere. Se li han fet durícies a les mans de tant colpejar amb la maceta i duu un pedaç a l’ull dret. Una esquirla que, rebel, li va buidar un ull en venjanca pels cops rebuts.

La galeria és freda, conservaciø de materials, en diuen. El bes de l'aigua rinxola les onades de bronze que bressolen els nostres cossos de cintura en amunt, fossos per sempre en aquella abraçada de fa quaranta anys. L'Ermessenda se sent cofoia de les seves obres, sobretot d'quella escultura que imaginava mentre embadalida mirava els núvols i els seus germans jugaven en aquella platja deserta i pensava que no la vèiem rere el parasol. En descobrir-nos se’ns acosta i ens pica l’ullet bo. “Em pensava que no vindríeu...” “Nena, es la inauguracio, el teu somni...”, diu la mare. I l’Ermessenda obre un somrís de bat a bat i ens fonem tots tres en una abracada plena de tot...