EL BOTÓ DE GEL

Decidí no sortir mai més de casa. S’aïllà en un bucle de desídia i renecs. No és pas que no fes res: feia el manteniment i cura personal i de la casa: llit, menjar, pols... En la primeria, rebia trucades al mòbil que mai no responia fins que, esgotada la bateria, l'entaforà en un calaix. Quan el compte del banc començà a envermellir el trucaven al fixe, fins que tallaren la línia. Seguiren els talls: la llum, el gas, l'aigua... La senyora Antònia, del tercer, li feu la compra fins que no la pogué pagar. Llavors ella li portava menjar del seu i li deixava davant la porta del pis. De vegades se'l cruspien els gats dels veïns ocupes.

  El dia que no pogué aixecar-se del llit li vingué en somnis el record del botó de gel: havia anat al mercat de bon matí; ho duia tot: el cistell de vímet, diners, la mascareta ben posada... A l'entrada del mercat ensopegà amb uns dipòsits grisos en els qual havies de prémer  per desinfectar-te les mans. Ho féu i la gota de gel, com un botó, li refredà la mà. Instintivament la dugué als llavis enretirant lleugerament la mascareta i rumià, entre basques, si no era enmig d’una operació global de neteja a base de botons de gel...

DÀNAE AL PARADÍS

DÀNAE AL PARADÍS

La Dànae se va fer gran en un tres i no res. Fins aleshores els seus jocs eren d'allò més innocents: arrencava els ulls de les nancys com tothom, esberlava els collarets de la mare, desfeia a pilotades les construccions de son germà, estirava la cinta de les cintes de caset i s'asseia al sofà eixarrancada per mirar els pallassos de la televisió. Quan va ser prou alta i àgil començà a regirar calaixos i armaris i un dia féu algunes descobertes. En una caixa de sabates dalt de l'armari gran dels pares hi havia: una capseta petita com les de dur-hi pastilles plena d'uns globus prims i transparents (n'agafà un), unes revistes plenes de gent nua i oliosa i uns homes i unes dones molt enganxats els uns als altres. En un primer pla una tita com la de son germà, però molt més gran, entaforada en una mata de pels negres i rinxolats que no va saber què era. També, un plàtan de plàstic més gran que les seves dues mans juntes folrat d'una cosa lluent i refiscosa. Trasbalsada, ho comentà a les amigues d'escola i totes se'n rigueren, còmplices. Li explicaren que quan les nenes es fan grans els creix pèl a la guardiola i als nens els creix el xumet i se posa dur i els venen moltes ganes de ficar-los-el a dintre. I a les noies els agrada molt. Que també, elles soles, poden posar-hi els dits i jugar amb la boleta que els creix damunt del forat i que treuen un moc com d'aigua i sabó i aleshores s'hi poden ficar plàtans, carbassons, cogombres i que, això encara no ho entenen, ploren i riuen alhora, es posen vermelles i suen i -diu la germana gran d'una d'elles- això és el paradís.

Ella, amb els anys, provà tot tipus de verdures, objectes de fusta, de plàstic. Més endavant van arribar els aparells elèctrics de tota mida, les boles xineses. La Dànae era feliç així, descobrint la vida i els seus forats.

Es va fer gran, però, en un tres i no res el dia que el Marc i ella feren l'amor per primer cop quan tots dos en tenien més de quaranta i eren verges i el paradís se'ls féu a l'abast, diàfan i verd com un enciam mig obert...