COM HA ANAT?

També coneixeu algú que li pregunteu "com ha anat?" alguna cosa i us acaba explicant que tres mesos abans del diluvi Noé sortia cada dia de bon matí a arreplegar fusta per a fer una arca que Déu li havia encarregat i que tornava de nit i s'enfadava perquè la seva esposa no tenia el sopar a taula i que ja se sabia que allò no podia acabar bé, que tot el dia fora i que tothom se'n feia creus abans d'existir l'expressió i que no s'entenien perquè ell es trobava al bosc amb una gata maula i ella què havia de fer? Doncs buscar-se un ganxo que la burxi. Que ja ho deien els clients de la fusteria d'en Josep, que els jueus no eren de fiar, que tenien molts pardalets al cap i s'entretenien amb qualsevol cosa, mira sino en Moisès, que s'avorria al palau del Faraó i va pensar, mira, diré que d'uns esbarzers en flames DéuNostreSenyor m'ha parlat i diu que hem de fugir, ques estarem quaranta anys vagant pel desert i no passa res perquè al final podrem quedar-nos en unes terres que no són nostres però com Jahvé diu que sí doncs ja està, que es fotin aquests palestins. Per cert, que la Maria es va trastocar i anava dient que un colom li va entrar per la finestra mentre ella resava i li va dir que seria la mare de Déu i li va fer qui-sap-què i des de llavors que diu que està prenyada, pobre Josep.

I al final l'has de tallar perquè entres en un túnel i només sents espetecs i ous ferrats en oli roent...

I quan en surts et vibra de nou la butxaca i treus el telèfon, calla ara es diuen dispositius mòbils, i la Maria de nou (la teva coneguda, no la que estava prenyada). Noia, que s'ha tallat i ara no sé què t'explicava. Doncs bé, que el Ferran la setmana passada es va trencar una cama quan anava a comprar el diari, que ja em diràs qui compra diaris avui en dia, i no puc estar gaire pel telèfon per si em truquen de l'hospital quan no hi sóc que hi sóc sempre però bé haig d'anar a casa a recollir roba pel Ferran i canviar-me i dutxar-me -que ho puc fer a l'hospital però em fa cosa que em diguin res- i fer de menjar per la canalla que vénen d'estudi famolencs i si no no dinen i ja els deixo també el sopar que de nits sí que he de ser amb ell perquè estigui ben atès...

I tu,què tal? Què m'expliques..? Calla, que truquen al timbre...ja parlarem, eh ?

I penja...

MOSQUITS

Moixaines
Ara que potser no em calen
Manyagueries
Prenent-me el pols i la sang
Que s'ajau vora la pell
Mentre no et veig quan et miro

Cantaires
Bevent la fresca tova
De les nits incertes
Escatint si véns amb mi
Quan no et retinc ni coneixo
Les meves arrugues teves

En Martí era un ratpenat. Es passava el dia lliscant en la frontissa entre la mandra i el cansament. La mandra de la flassada fins el coll i el cansament de les nits de caceres infructuoses pels teulats i les bardisses. S'aixecava i volava amb els ulls tancats i les ales esteses afinant el radar per no escalabrar-se. Quan s'havia afartat de mosquits tornava a dins de casa i es despertava desorientat, amb la infermera prenent-lo de bracet i que parlant-li suaument, el duia a l'habitació, l'acotxava i li cantava cançons de bressol -a ell, que n'havia de fer noranta demà passat- fins que s'adormia plàcidament.
   L'endemà al matí la Martina el visitava i li feia moixaines i esmorzaven plegats. Després ella parlava amb l'infermera i el rostre se li tornava una ombra insípida i fosca. En Martí no sabia de què parlaven, elles dues, però les imaginava dient que no podia ser, que l'havien de vigilar més, de nits, que les seves escapades podien ser perilloses i fer-se mal. Que potser l'havien de lligar al llit o tancar-li la porta de l'habitació. "Això no ho faran, l'habitació no és individual, on dormirà la Martina? Però si em lliguen... se'ls cruspiran els mosquits!"

EL FORAT NEGRE

   No volia saber-ne res però el frenesí l'havia abduït i ara la vaselina li cou i tan sols l'àloe l'alleuja. Assegut al bidet rumia com va poder succeír  tot allò. Els nens miren dibuixos al pis de baix des que ha marxat el cangur i la Caterina encara dorm. Es passa una mica més de crema d'àloe per l'entrecuix, parant compte a no prémer massa la zona. La coïssor no és res més que el record d'alló innominable. Si hagués sabut que després del sopar havien d'anar a parar a casa del cunyat; havien de beure whiskei d'aquell tan exclusiu que gasta; havien de parlar de les seves fantasies sexuals i havia de dir, innocentment, "a mi m'agradaria fer-li a la Caterina pel forat del cul"... La Caterina no hauria envermellit, les seves galtes  no haurien paregut pilotes de xiclet de móres i, sobretot, no hauria dit aquell renec ni tampoc no hauria mirat enlaire com pensant ni hauria dit: "Molt bé, Manelic -es diu així el nostre home-, et deixaré entrar per la rebotiga però... primer tu. I ho haurem de veure tots." La noia del cunyat va treure tots els consoladors que tenia (caram, la bleda assoleiada, pensaren tots), en triaren el més semblant a la mida que feia el cigalot del Manelic i el donaren a la Caterina.  Obriren la vaselina mentre ell s'eixarrancava i li empastifaven el cul. La seva dona, amb suavitat, li introduí a poc a poc, patint. Els xiscles se sentien des del carrer mentre les llàgrimes feien bassa a la catifa del menjador...

Ara ja no vol  saber-ne res, el Manelic, del forat negre...







.