EL BUFET

EL BUFET

A la sala que recordava com a menjador, allà al poble, no hi ha gaire res: quatre parets clivellades d'engrunes de passió i un bufet oblidat. En regiro els calaixos i l'alè de les rates ofega l'estança. Rosegons de pa florit n'encatifen els prestatges. Confús, continuo remirant el moble. La foto cau pel darrere d'un calaix encallat en el temps i la recullo encuriosit. M'aixeco amb un gemec dels genolls i m'observo en l'espill picat de verola amb els vèrtex  esquerdats. Les orelles del pare semblen fer vent al somrís de la mare, vestit blanc i vel de núvia. Sota el bigoti d'ell, els dubtes. En els ulls d'ella, les il·lusions. Després, els nens els menjàrem les hores fins que un dia, arribat sense pensar-lo, ens n'anàrem. Un matí de tardor - sols com abans- en obrir els ulls el mirall de l'albada els pares no es reconegueren i la nit immensa els enxampà enllaçats amb les mans garratibades i el fred que venia d'esquitllentes entaforant-se sota les flassades. 

M’ho vendré tot, tret de la imatge de color de sípia que em tremola en els dits, tret dels temps en que el futur era lluny i el ronc de la dinamo em feia pedalejar més fort quan tornava de nit pels camins.

L'IL·LUSIONISTA

En Gerard mai no concedia cap mena de treva a la improvisació. De que les actuacions acabessin bé en depenia la vida. Feia temps que havia deixat estar els grillons en mans i peus amb els quals obtingué ressò internacional. Acabà essent una actuació rutinària, el més perillós en aquesta professió.

Centenars de vegades, després, havia sortit il·lès del tanc ple d'aigua en el qual havia de fer veure que s'ofegava lligat amb aquella camisa de força i emmanillat a consciència.

En Gerard s'avorria amb aquells trucs tan senzills i es posava en el lloc del públic i pensava que ell mateix tampoc no pagaria un ral per veure'l, a hores d'ara. Així que rumià un nou repte: ell, virtuós del desllorigament, fondria dos parells de manilles i un nou prototipus de camisa de força mentre creuava una corda fluixa entre les torres bessones. Preparà l'actuació sense pressa, revisant milers de vegades cada detall. Li va costar trobar llocs en els quals poder assajar sense que ningú el descobrís. Sortosament el país era molt gran i a les muntanyes hi havia espais on poder simular la seva gesta. El dia s'acostava entre nervis i esperança. Se sentia capaç de gronxar-se en un esqueix de vent. Quan els passavolants miressin amunt tot posant les mans fent visera xiularien, admirant-lo.

Aquest matí la ciutat somriu plena de sol i el vesper de persones amunt i avall de la zona brunzeix esperant l'impossible.

En Gerard, a mig recorregut de la corda fluixa, mira avall i veu les boques i els ulls oberts de la multitud. Desempallegar-se de les manilles ha estat bufar i fer ampolles; la camisa de força ha costat una mica més. El més complicat està essent el funambulisme, sense la perxa per a equilibrar-se, però de moment ho està tirant endavant. Ara, fixe l'esguard en l'altre cantó, prenent com a referència l'antena de comunicacions de l'altra torre, no veu acostar-se l'avió. L'endemà ningú no parlarà d'ell, el virtuós il·lusionista que s'atreví amb la corda fluixa...

EL RONC DELS AVIONS

En Franklin D. arronsa les espatlles i arrufa el nas en veure caure el goril.la., inicia la cursa vers l'altra cantó del carrer, dins del cordó policial, i sent la tremor del sòl en el moment de l'impacte. Cau a terra sota la cinta i es posa dempeus aterrit, amb la suor regalimant pel seu rostre. Bufa alleujat. El cos del goril.la, immòvil, respira encara. Un miracle després d'una caiguda de gairebé quatre-cents metres. El ronc dels avions ressona brunzint cel amunt. En Franklin demana l'autorització. S'acosta al monstre i en sent l'alè humit i calent. Amb el fonendoscopi, ridícul de petit, pren els batecs del gegantí cor que s'apaga. Amb l'últim sanglot en certifica la mort. La noia, al costat seu, s'abraça al polze del rei Kong i plora sense consol...

DE SOBTE (BLOP)

Micro guanyador del 2n. lloc en el concurs Grau Miró 2021, categoria hiperbreus.

Llavors desaparegueres. De sobte. Com el ressò del tro que no arriba, després del llamp. Havia estat fantàstica, la nostra nit. Rebregant llençols acabats de planxar, entossudits a estimar-nos, fosos en un sol solc enmig de la llum del desesper. Desaparegueres. Blop. Com l’esclat d’una petxina entre les dents. El teu sexe deixà la flaire oblidada en un plec sota el meu cos i l'escuma dels teus cabells fent ganyotes resta penjada de les cortines mentre s'esmuny finestró enllà la teva ombra.
Avui cerco la manera de retrobar-te i el cel escampa la pluja si mai penso en els teus ulls. Mentrestant, recorro els passadissos blancs del centre i els altres bojos riuen, feliços, la nostra història.

LA NIT QUE LA LLUM ES FONGUÉ

La nit que es fongué la llum sorprengué les noies en calces. Panxacontents llefiscosos eixien de les cambres amb els calçotets en una ma, les sabates en l'altra i la cartera entre les dents. Segons comprovà la Madame tot el poble es trobava a les fosques. Tan sols l'Eduard romangué a l'habitació amb la Rita, la Petita. Era, de tots dos, l'estrena. La d'ell, obligat pel papà per tal que s'estrenés "como es debido"; ella, per sa mare la qual no podia treballar degut als seus mals i com que el seu home havia desaparegut...
Les noies es reuniren en el vestíbul de la planta baixar ja vestides, com si diguéssim, a esperar. Els homens, d'estampida com un ramat de nyus, es tapaven els caps amb les
tovalloles de netejar-se l'entrecuix, algunes usades.

L'Eduard i la Rita restaren garratibats a l'instant en veure's l'un a l'altre i no ho pensaren: consumaren, diverses vegades, i es prometeren l'eternitat. Ella no li va voler cobrar però ell li insistí, no fos cas que la madame li enviés l'Hèctor, el macarró de la casa.
Hores més tard, ja amb sol, tota la comarca romania sense llum i l'Eduard pensava què podia fer-hi, ell que era electricista (en tenia el títol tot i que mai no havia exercit).
La nit abans, en arribar a l'establiment de bracet amb el papà veié destellar una dent d'or entre els llavis de la madame; recordà d'una de les classes a les quals assistí,  poques, que aquest metall era extremadament conductor del corrent  eléctric. També, que la humitat és una de las més comuns causas de curtcircuits y que les rates es deleixen pels cables. Així que baixà al semisòtan del vell casalot després de deixar fora de combat la Senyora, arrencar-li la dent i cobrir-se  les sabatilles amb bosses de plàstic; trepitjà diversos dels rosegadors estesos i entercs, veié les trampes apresonant-ne uns quants més  i, sota el quadre general de control, alguns fils rosegats. Els empalmà com pogué enmig de la foscor però la llum no venia. Va comprovar els fusibles i no trobà res estrany. Fou en obrir el darrer caixetí que descobrí l'òxid. El netejà bé amb un mocador de paper, en tragué el fusible i ficà la dent de la madame en l'espai buit prément fort. N'aparegué una guspira encegadora, després una altra i una més. Els tubs fluorescents colpejaren les parpelles de n'Eduard. Però la guspira més brillant encengué el seu cor per sempre: la Rita, la Petita, palplantada davant seu amb el seu somrís de color blau i les seves blanques dents...p

LA FORCA DELS ÀNECS

Carda com si fos l'últim clau
Estima com si fos el primer

És quan som fora que escarbem la lluna
Sidecars vermells arrossegant la por
Tenebres esmicolades, capicues
Números repetits en el nombre
Dels fidels.
Banyes entortolligades en llavis tancats
Ous plens de vent ensumant
La forca dels ànecs nedant cap per avall

Entremig de la desídia i els costums
S'entaforen tossuts els malnoms
Les urticàries pregonen avui,
Per sempre més
L'excés de llum de la lluna escarbada

VIATGE D'HIVERN

   Microrelat guanyador del mes d'abril i finalista anual del Microconcurs de La Microbiblioteca, Biblioteca Esteve Paluzié, de Barberà del Vallès.

   Ha pres la maleta i se n'ha anat. No tornarà, diu. D'en Pere, tres anys sense saber-ne res. El camí, polsegós, li deixa pedretes dins les espardenyes. Les betes s'afluixen cada pocs metres, ja no les fan com abans. En un farcell penjat a l'esquena, una única muda; dins la senalla, un pa gran, secallones i formatges. La fruita, la prendrà dels horts; l'aigua, de les fonts i l'esperança, del sol. Aquest hivern, però, no llueix gaire. Tot és boira i aigua freda, absència. Malgrat tot, camina, sempre endavant; pujant i baixant muntanyes travessa rius i rieres; els pobles, malalts i cianòtics, escampen la por per les xemeneies i el dol s'esmuny pel runam. Se senten els xiscles dels aligots de les banderes de les esglésies i dels ajuntaments. Mossens gormands i alcaldes grassos; sotanes amples i ulleres negres.

No sap si darrere la muntanya de pics de neu el sol francès cremarà més, quan sigui estiu, tampoc no sap si podrà arribar-hi. Quan en baixa troba els voltors entretinguts vora la carena. Entre gralls eixordadors els últims cadàvers sense ulls la saluden. "Per sort, ja han passat per aquí", pensa. 


En Lluc, absent, llegeix el diari de l'àvia i el balancí gemega de records en el tombar de cada full, en la llàgrima eixuta de cada pàgina...

S'adorm.

COM HA ANAT?

També coneixeu algú que li pregunteu "com ha anat?" alguna cosa i us acaba explicant que tres mesos abans del diluvi Noé sortia cada dia de bon matí a arreplegar fusta per a fer una arca que Déu li havia encarregat i que tornava de nit i s'enfadava perquè la seva esposa no tenia el sopar a taula i que ja se sabia que allò no podia acabar bé, que tot el dia fora i que tothom se'n feia creus abans d'existir l'expressió i que no s'entenien perquè ell es trobava al bosc amb una gata maula i ella què havia de fer? Doncs buscar-se un ganxo que la burxi. Que ja ho deien els clients de la fusteria d'en Josep, que els jueus no eren de fiar, que tenien molts pardalets al cap i s'entretenien amb qualsevol cosa, mira sino en Moisès, que s'avorria al palau del Faraó i va pensar, mira, diré que d'uns esbarzers en flames DéuNostreSenyor m'ha parlat i diu que hem de fugir, ques estarem quaranta anys vagant pel desert i no passa res perquè al final podrem quedar-nos en unes terres que no són nostres però com Jahvé diu que sí doncs ja està, que es fotin aquests palestins. Per cert, que la Maria es va trastocar i anava dient que un colom li va entrar per la finestra mentre ella resava i li va dir que seria la mare de Déu i li va fer qui-sap-què i des de llavors que diu que està prenyada, pobre Josep.

I al final l'has de tallar perquè entres en un túnel i només sents espetecs i ous ferrats en oli roent...

I quan en surts et vibra de nou la butxaca i treus el telèfon, calla ara es diuen dispositius mòbils, i la Maria de nou (la teva coneguda, no la que estava prenyada). Noia, que s'ha tallat i ara no sé què t'explicava. Doncs bé, que el Ferran la setmana passada es va trencar una cama quan anava a comprar el diari, que ja em diràs qui compra diaris avui en dia, i no puc estar gaire pel telèfon per si em truquen de l'hospital quan no hi sóc que hi sóc sempre però bé haig d'anar a casa a recollir roba pel Ferran i canviar-me i dutxar-me -que ho puc fer a l'hospital però em fa cosa que em diguin res- i fer de menjar per la canalla que vénen d'estudi famolencs i si no no dinen i ja els deixo també el sopar que de nits sí que he de ser amb ell perquè estigui ben atès...

I tu,què tal? Què m'expliques..? Calla, que truquen al timbre...ja parlarem, eh ?

I penja...

MOSQUITS

Moixaines
Ara que potser no em calen
Manyagueries
Prenent-me el pols i la sang
Que s'ajau vora la pell
Mentre no et veig quan et miro

Cantaires
Bevent la fresca tova
De les nits incertes
Escatint si véns amb mi
Quan no et retinc ni coneixo
Les meves arrugues teves

En Martí era un ratpenat. Es passava el dia lliscant en la frontissa entre la mandra i el cansament. La mandra de la flassada fins el coll i el cansament de les nits de caceres infructuoses pels teulats i les bardisses. S'aixecava i volava amb els ulls tancats i les ales esteses afinant el radar per no escalabrar-se. Quan s'havia afartat de mosquits tornava a dins de casa i es despertava desorientat, amb la infermera prenent-lo de bracet i que parlant-li suaument, el duia a l'habitació, l'acotxava i li cantava cançons de bressol -a ell, que n'havia de fer noranta demà passat- fins que s'adormia plàcidament.
   L'endemà al matí la Martina el visitava i li feia moixaines i esmorzaven plegats. Després ella parlava amb l'infermera i el rostre se li tornava una ombra insípida i fosca. En Martí no sabia de què parlaven, elles dues, però les imaginava dient que no podia ser, que l'havien de vigilar més, de nits, que les seves escapades podien ser perilloses i fer-se mal. Que potser l'havien de lligar al llit o tancar-li la porta de l'habitació. "Això no ho faran, l'habitació no és individual, on dormirà la Martina? Però si em lliguen... se'ls cruspiran els mosquits!"

EL FORAT NEGRE

   No volia saber-ne res però el frenesí l'havia abduït i ara la vaselina li cou i tan sols l'àloe l'alleuja. Assegut al bidet rumia com va poder succeír  tot allò. Els nens miren dibuixos al pis de baix des que ha marxat el cangur i la Caterina encara dorm. Es passa una mica més de crema d'àloe per l'entrecuix, parant compte a no prémer massa la zona. La coïssor no és res més que el record d'alló innominable. Si hagués sabut que després del sopar havien d'anar a parar a casa del cunyat; havien de beure whiskei d'aquell tan exclusiu que gasta; havien de parlar de les seves fantasies sexuals i havia de dir, innocentment, "a mi m'agradaria fer-li a la Caterina pel forat del cul"... La Caterina no hauria envermellit, les seves galtes  no haurien paregut pilotes de xiclet de móres i, sobretot, no hauria dit aquell renec ni tampoc no hauria mirat enlaire com pensant ni hauria dit: "Molt bé, Manelic -es diu així el nostre home-, et deixaré entrar per la rebotiga però... primer tu. I ho haurem de veure tots." La noia del cunyat va treure tots els consoladors que tenia (caram, la bleda assoleiada, pensaren tots), en triaren el més semblant a la mida que feia el cigalot del Manelic i el donaren a la Caterina.  Obriren la vaselina mentre ell s'eixarrancava i li empastifaven el cul. La seva dona, amb suavitat, li introduí a poc a poc, patint. Els xiscles se sentien des del carrer mentre les llàgrimes feien bassa a la catifa del menjador...

Ara ja no vol  saber-ne res, el Manelic, del forat negre...







. 

CENDRA I FUM

Jac amb tu, amor etern
Cauteritzat tremor de fang i llum
Jaus captiva per sempre més,
Tempesta i sol-.

Ha arribat a casa despentinada, malhumorada perquè l’àmfora de la llet es clivella i degota. Abans de prendre la palangana per a rentar-se encén el foc i posa a bullir la llet en una marmita de fang cuit que sempre hi deixa regust però no te altra manera de treure'n la malaltia que, diuen els fetillers, és la causa de la mortaldat dels darrers anys. Omple la palangana amb aigua bullent de la que ix del subsòl -algun avantatge havien de tenir, amb la muntanya tan propera-, s'hi ajup a dins i es refrega els cos amb la porosa pedra tosca i cendra vegetal. En acabat es perfuma amb essències d'espígol i romaní, es vesteix la millor túnica de lli i surt al carrer. En Marco ja l'espera al temple de la plaça gran. La cerimònia ha estat curta i intensa i els nois n'han sortit apressats i delerosos. Quina nit els espera! Llegeixen frisosos l'acta de matrimoni: "Clàudia i Marc, 23 d'octubre, any 79. Pel poder que m'atorguen la República i el Poble..." Ja està, ja són marit i muller. Demà els espera un fastuós convit però avui s’esmunyen dels familiars deixant-los amb els pares de tots dos, que han organitzat un bon tiberi. El casori, com a família humil que són, no ha acomplert tots els ritus de les famílies benestants però res no hi fa.

S'entaforen dins la casa on viuran plegats i deixen caure les túniques blanques i els blancs cossos es fonen en un de sol abans d'arribar al catre, literalment. El Vesubi ronca de matinada, el terrabastall és immens i abans d'adonar-se’n resten petrificats per a la història, l'un dins de l'altra en un bes que es farà etern. Diuen que fou un germà d'ella, en Vinicius, qui deixà gravades a la paret, anys més tard i vora el lloc on hi havia hagut el catre, els mots amb els quals comença, línies amunt, aquesta història. Una petita història dins de la gran història de cendra i fum.

FILFERROS

M'havien d'arrencar l'ungla del cinquè dit del peu esquerre per a poder-ho dur a terme. Ho havien de fer de viu en viu per no contaminar-me l'organisme amb l'anestèsia. Per sort ja feia anys que aquest dit romania insensible gràcies a una pota del llit d'una amant el dia que vaig haver de fugir a les fosques. Ara només veia la llum dels focus del quiròfan, enlluernant-me. Amb una xeringa cercaren l'artèria que treia el cap pel lloc que havia quedat buit i hi injectaren un filferro finíssim que m'havia de recórrer tot el sistema circulatori: més de cent-mil quilòmetres de filament provinent d'uns dipòsits penjats del sostre de l'habitació i que corrien per unes mànegues d’alumini flexible fins a endinsar-se pel cul de la xeringa i esperar a ser-me introduïts. El propòsit era aconseguir la immortalitat, no dependre del bombeig de sang d'un òrgan malalt, tan sols una pila AAA cada tres anys i el filament proporcionava l'energia necessària per la vida. El problema vingué als cent dos anys i dos mesos. El dia que s'esgotà la pila que m'havia posat l'últim home viu, mort ara fa tres anys. Els filaments començaren aviat a oxidar-se i a segregar una bava que s’enduria al seu voltant. El gust de sofre em feia vomitar tot allò que menjava i un dia no vaig poder eixir del llit. Em vaig anar posant verd fins que em vaig desfer en un bassal de blau turquesa, amb els ulls rojos que miraven com aterrava la nau. Els alienígenes varen arribar tard. No caldria aclarir-los que jo havia estat l'únic voluntari de l'experiment. Tampoc no ho varen preguntar. Un d’ells descendí de la safata voladora i amb una trompa d’ós formiguer em xuclà, escopint-me un cop dins la nau en un gibrell que posaren a congelar i, en solidificar-me, m’introduïren en un cubell, em prengueren per un cap i m’enfilaren en una mena de teler que, poc a poc em teixí de nou com era abans, amb l’afegitó d’una petita trompa xucladora. Ara vaig per planetes i galàxies rescatant els últims individus de cada un d’ells...

EL BOTÓ DE GEL

Decidí no sortir mai més de casa. S’aïllà en un bucle de desídia i renecs. No és pas que no fes res: feia el manteniment i cura personal i de la casa: llit, menjar, pols... En la primeria, rebia trucades al mòbil que mai no responia fins que, esgotada la bateria, l'entaforà en un calaix. Quan el compte del banc començà a envermellir el trucaven al fixe, fins que tallaren la línia. Seguiren els talls: la llum, el gas, l'aigua... La senyora Antònia, del tercer, li feu la compra fins que no la pogué pagar. Llavors ella li portava menjar del seu i li deixava davant la porta del pis. De vegades se'l cruspien els gats dels veïns ocupes.

  El dia que no pogué aixecar-se del llit li vingué en somnis el record del botó de gel: havia anat al mercat de bon matí; ho duia tot: el cistell de vímet, diners, la mascareta ben posada... A l'entrada del mercat ensopegà amb uns dipòsits grisos en els qual havies de prémer  per desinfectar-te les mans. Ho féu i la gota de gel, com un botó, li refredà la mà. Instintivament la dugué als llavis enretirant lleugerament la mascareta i rumià, entre basques, si no era enmig d’una operació global de neteja a base de botons de gel...

DÀNAE AL PARADÍS

DÀNAE AL PARADÍS

La Dànae se va fer gran en un tres i no res. Fins aleshores els seus jocs eren d'allò més innocents: arrencava els ulls de les nancys com tothom, esberlava els collarets de la mare, desfeia a pilotades les construccions de son germà, estirava la cinta de les cintes de caset i s'asseia al sofà eixarrancada per mirar els pallassos de la televisió. Quan va ser prou alta i àgil començà a regirar calaixos i armaris i un dia féu algunes descobertes. En una caixa de sabates dalt de l'armari gran dels pares hi havia: una capseta petita com les de dur-hi pastilles plena d'uns globus prims i transparents (n'agafà un), unes revistes plenes de gent nua i oliosa i uns homes i unes dones molt enganxats els uns als altres. En un primer pla una tita com la de son germà, però molt més gran, entaforada en una mata de pels negres i rinxolats que no va saber què era. També, un plàtan de plàstic més gran que les seves dues mans juntes folrat d'una cosa lluent i refiscosa. Trasbalsada, ho comentà a les amigues d'escola i totes se'n rigueren, còmplices. Li explicaren que quan les nenes es fan grans els creix pèl a la guardiola i als nens els creix el xumet i se posa dur i els venen moltes ganes de ficar-los-el a dintre. I a les noies els agrada molt. Que també, elles soles, poden posar-hi els dits i jugar amb la boleta que els creix damunt del forat i que treuen un moc com d'aigua i sabó i aleshores s'hi poden ficar plàtans, carbassons, cogombres i que, això encara no ho entenen, ploren i riuen alhora, es posen vermelles i suen i -diu la germana gran d'una d'elles- això és el paradís.

Ella, amb els anys, provà tot tipus de verdures, objectes de fusta, de plàstic. Més endavant van arribar els aparells elèctrics de tota mida, les boles xineses. La Dànae era feliç així, descobrint la vida i els seus forats.

Es va fer gran, però, en un tres i no res el dia que el Marc i ella feren l'amor per primer cop quan tots dos en tenien més de quaranta i eren verges i el paradís se'ls féu a l'abast, diàfan i verd com un enciam mig obert...

ARA

Ara que dorm el despertaré. Avui era el seu aniversari i me n'he oblidat. Sé que no li fa res, ja tenim una edat, i quan en vàrem fer quaranta de casats m'ho va fer ell. Està d'esquena, de cara al quadre de roses daurades. Li passo la ma per la cara suau acabada d'afaitar i amb la seva olor de Luky, com sempre. Ja no hi ha homes. Entortolligo el dits en el pèl del pit, sedós i ferm. A poquet, baixo la mà i li faig ring-ring al melic. Fa un quart de volta cap a mi i s'exposa, panxa enlaire, confiat. El pijama de franela s'infla una mica per damunt d'aquest aparell que tant m'ha fet gaudir aquests anys i que ja no s'endureix com abans. Sembla una botifarreta negra, toveta i de goma dura alhora. Miro al calaix de les potingues i agafo el lubricant abans de continuar. Li abaixo el pijama fins els genolls i amb els llavis i la boca sense dents em disposo a engolir la llangonissa i fer-la créixer. Amunt i avall primer amb els dits polze i índex deformats per l'artrosi. Sembla que la cosa rutlla. Premo llavors el gland amb les genives i el tronc amb la mà tancada i accelero el vaivè. Ohh, quin bé de déu! I sense píndoles, que ja no en teníem. Ara sí, obro el flascó del lubricant, me'n poso una bona quantitat a la rosella i m'hi entaforo el flascó per la part arrodonida per anar obrint camí. Quan veig que vaig fina m'eixarranco sobre el Claudi i m'hi clavo fins que es desperta. Aleshores m'abraça i es mou amb ritme, això no ho ha perdut, dins-fora i jo pujo i baixo i els pits em fan l'esquella i els mugrons es fan de pedra i em faig aigua i em pixo mentre ell s'escorre com un sortidor de font de colors i sua i suo i gemega i crido i caic damunt d'ell i em besa i el beso i sento l'esquena mullada i la figa xopa i el llit tot moll i la felicitat és un clau que sosté un rellotge que marca les hores que ens resten... per molts anys, dic

TREN DE NIT

Els morts mai no hi són quan els necessites. Acostuma a aixecar-se ben d'hora ben d'hora; surt una estona al bosc a collir llenya, que l'estiu s'acaba i cal omplir la llenyera abans que arribin les pluges; fa un dinar bàsic -patates, carn i fruita- i, a la tarda, baixa al poble. A can Cisco troba els companys de manilla i s'hi està fins que es fa fosc. S'hi troba des de que eren jovenets i feien campana a l'escola. Al capvespre, mentre els altres tornen a casa on els esperen la família i el sopar, enfila cap a l'estació on esperarà l'últim tren una nit més. En sent la vibració a l'andana i n'escolta el xiulet abans de poder-ne veure la llum groguenca, difosa per la calitja del crepuscle. El monstre de ferro s'atura davant seu amb un esbufec ple de llàstima i n'Enric s'hi atansa i acluca els ulls per mirar qui en baixa. La Sandra tampoc no ha vingut avui, els morts mai no hi són quan els necessites. La Sandra va marxar una nit com qualsevol altra, per sempre, sota la ferralla d'un darrer tren de la nit com qualsevol altre. Potser l'Enric, algun dia...

EL BAT DE BEISBOL

Encara podia dir que no. Que no havia estat ell. Li sabia greu per dintre, no per ell sinó pel galifardeu de la pistola de plata que el mantenia tancat qui-sap-on des de feia qui-sap-quan. Quan li manà de treure's la roba i posar-se de quatre grapes, ell que era verge pel darrere, una humida esgarrifança de terror dibuixà en el seu rostre la ganyota del sotmès. Es féu embenar els ulls; no volia que més endavant, quan el record l'assetgés, se li fes present l'estança dels prestatges plens de llibres polsegosos, la taula rodona i la cadira coixa, el gibrell on feia dies que... Sacsejà el cap, fastiguejat. Pregà a la figura negra que s'apressés, que acabés com més aviat millor.  "Ara, ara. Relaxa't." digué la veu darrere del passamuntanyes. Es movia com ballant, amb els braços flexionats i movent el cul com una vedet acabada i tossuda. S'esmunyí un instant davant seu i prengué el bat de beisbol; li ensenyà, abaixant-li un moment la bena, i el feu oscil.lar , ufanós davant seu. 

   Mentrestant la Maria corria travessant en diagonal, desesperada, el camp de blat. Més enllà, el camí vorejava terrós la sèquia que alimentava la masia i els seus cultius, temps enrere. El casalot on havien passat tants estius amb l'àvia Consol, ella i la Magda. En arribar-hi, reposà un instant recolzant-se en l'ampit de la finestra de vidres enfosquits per la pols. Tragué la pistola reglamentària, n'alliberà el fiador i entrà, sigil.losa. "Les golfes", rumià retrocedint trenta anys...

   La porta, estranyament, estava oberta. Tragué el cap. L'home eixarrancat de quatre potes li ensenyava el forat negre, sense voler. Darrere seu la dona del bat de beisbol i mirada encesa es disposava a penetrar-lo pel broc gros. "Magda!!" Cridà l'agent amartellant l’arma. La seva germana es girà, confosa; plegà les cames i es deixà caure. "Va ser ell, Maria, va ser ell". Respongué la Magda entre sanglots... 

LA CARTA

LA CARTA

La carta als pares no va arribar mai. 

La Laia escodrinya els passos del goril.la, allà sota. Des de la caseta de l'arbre -fa anys que la va construir com a amagatall d’emergència- el mira ensumar-ne l'escorça, trenta peus avall. Després de tres dies i tres nits veient passar els gossos dels furtius el neguit comença a corprendre-la. Ja no té menjar ni aigua. El quart dia no hi ha gossos, el goril.la albí els ha pres la feina i la noia pensa que s'apropa el final. La descobriran. Ja no té gaire més opcions. Mai no n'ha sabut però haurà de provar el xiulet per a avisar en René, el seu xicot. Posa els dits entre les dents com sempre li havia vist fer al pare però no es capaç de fer sortir cap so, tan sols un esbufec esquifit, com un globus que es desinfla. A les pel.lícules, el salvatge es desplaça penjant-se a les lianes, ho haurà d'intentar... Com en un somni viatja pels aires de la selva mentre sent descarnar-se les mans en cada canvi de liana. En l'últim vol un vent de llibertat li fueteja el rostre; aterra violentament en el descampat, davant la comissaria de campanya; esperançada, lliura la carta al capità del departament...

L'ARMARI

Hi ha un tram de les nits -l’interval entre l'adéu de la mare i l'arribada del pare- al misteri del qual mai no s’acostuma. Quan sent la sirena de la fàbrica vella s'aixeca, fa un petó a la mare -que se'n va-,  tanca la porta i en treu la clau. Aleshores i a corre-cuita va a l'habitació dels pares, s’entafora dins del llit ample, calent encara, i espera que arribi el papa. Si apaga el llum veu passar pel sostre les ràfegues dels fars dels cotxes en la nit, entre l'ombra dels llistons de la persiana, com pugen per la paret i moren damunt del seu cap. De vegades un xerric anuncia l'estrèpit d'un xoc que mai no es produeix. És llavors que palpa l'interruptor de pera que penja del capdamunt del capçal, el pren entre l’índex i el cor i, amb el polze, n'enfonsa el botó dins la carcassa. En aquest moment prenen cos totes les coses: les tauletes de nit, el Sant Crist de fusta estellat pels anys (ja li tenia la besàvia) i al qual li manquen els peus, el tocador i l'armari, l'envernissat del qual presta lluentor a les sanefes de les portes que amb el temps s’ha après de memòria.  Petites llàgrimes cap per avall  dins d'unes altres de més grans fins arribar a la més gran de totes, la que fa la corba al capdamunt de cada porta i recolza la punta en el punt més baix, gairebé besant el terra. Aquesta ha estat durant molt de temps -això pensa ell en l'eternitat de la infantesa, malgrat que tan sols han estat uns mesos- la seva aventura de cada nit. A la primeria passava molta por però ara ja no. Sap que pot dormir tranquil, que de seguida arribarà el papa. Avui, però, percep un degoteig als peus del llit, a les palpentes pren la pera, parà bé l'oïda i s'aixeca tremolant de por i de febre. Un bassalet  d'aigua lleugerament salada creix a poc a poc dessota de cada llàgrima de les portes de l’armari. Llavors sent rugir la moto del papa i el fre d'un cotxe i endevina que avui s’acaba l'aventura abans d'hora. Que, de fet, s'acaba per sempre...

L'ÀVIA TANOCA

Aquell nadal l'àvia va comprar un bastó i per Sant Esteve, enllestits els canelons, se'n va anar. Deia que la meva dona tenia el cor corcat de fel i que no podia, làvia, continuar vivint amb nosaltres. Dos dies després vàrem rebre una trucada a casa -sempre ens hem negat a que uns telèfons mòbils ens controlessin la vida- en la qual una veu aspra de fumador i amb olor a cigaló de conyac, la podíem percebre enllà de l'auricular, ens informava d'una altra trucada que ells havien rebut - número amagat i veu encoixinada tot i que semblava una dona- en la qual tremolosament i a correcuita els deien que una senyora jaia, estebornida o morta, cingle avall del camí ral. S'hi atansaren tots els urbans i l'ambulància. "Els bombers arribaran en mitja hora, que vénen de la capital", digué el caporal, "no cal que vinguin, vostès, restin a casa, de guàrdia". En resum, que en arribar al lloc on se suposava que hi havia l'àvia, ella no hi era. Només el bastó i un tros de paper higiènic emmerdat. Unes lletres difuminades pel fred lluíen sota la femta, apressades i mal endreçades. "Som al bar", podia llegir-s'hi. Devien ser els malfactors, deduíren els policies. "La femta és fresca", rumiaven els sanitaris. "Maria, anem-hi, que han trobat el bastó", dic a la meva esposa quan en aquell moment precís el riiiing del telèfon ens sobresalta, esfereïdor. "Innocents, innocents" diu l'àvia amb aquell riure de garsa que feia quan estava contenta. "Maria, com téns el cor avui, corcat de fel o com suro recremat? Ai, quin mal negoci el del meu Lluís!" I un escataineig de gallina vella recrema auricular enllà...