DESIG

Aquest desig no és casual. És, potser, una aposta per allò que ens defineix. Per aquella cançó que parla sense embuts de la nostra coneixença, del desenvolupament cec i constant del destí que ens afalaga. No és tampoc, tan sols, la ferma constatació que l'un sense l'altre no podem acabar d'existir si no podem esser complerts, complementaris en l'execució d'una fi que ens atrau i ens remou, complexa i atabalada.

   Aquest desig, si així se'n pot dir, no és tampoc una cambra buida, ni una tauleta de nit sense llum, ni un llit sense capçal, ni una vànova estampada, acrílica i desfilada. No espero, no esperis tampoc, que sigui el regust del galop d'un glop de cervesa freda ni l'olor del vi que vam demanar i que no volíem.

   Aquest desig, digues-ne com vulguis, només pot ser l'espatarrant supervivència d'una generació que se'n va, desorientada i confosa; el final d'una nit esgarrapada al temps i a l'espai; el renec del temps perdut mentre ens pensàvem que érem infeliços; els daus amb contrapès, les cartes marcades, l'inhòspit futur que mai no esdevindrà.
No s'hi val de pensar que no ho sabíem si sempre ho hem endevinat. Si sempre, molt endins de la consciència, hem viscut esperant-nos, mastegant el sabor d'una abraçada que poc a poc ens confonguí, els cossos i el cor bategant alhora.
   Perquè el futur cada dia és més petit i l'enyor més gran. Perquè el que ens resta per fer cada instant costa més i la feixugesa de l'indeterminat s'arrossega veloç com un escurçó enmig del bosc, com les tenebres de la lluna nova de la vella quaresma, com l'ensurt  d'una espelma que hem d'encendre de repent, quan les persones se'n van.
Perquè hi ha desitjos que es van coent a foc lent com l'escudella de l'àvia i es consumeixen depressa com el tortell del diumenge i ens deixen el nas ennatat i el cos feixuc i deixat anar, al teu costat,  amb el voraviu de les meves cuixes un pèl descosit i tots dos esbufegant la plenitud del temps i l'espai en un instant inabastable i gairebé fet per sempre.

Tots aquests pensaments em venen quan no sé on pares, quan el misteri de la roba sota el llit roman en els teus ulls quasi blaus i les teves ungles despintades. Quan, sabent-ho, esdevinc vampir i desitjo la teva sang i els teus gemecs...