CENDRA I FUM

Jac amb tu, amor etern
Cauteritzat tremor de fang i llum
Jaus captiva per sempre més,
Tempesta i sol-.

Ha arribat a casa despentinada, malhumorada perquè l’àmfora de la llet es clivella i degota. Abans de prendre la palangana per a rentar-se encén el foc i posa a bullir la llet en una marmita de fang cuit que sempre hi deixa regust però no te altra manera de treure'n la malaltia que, diuen els fetillers, és la causa de la mortaldat dels darrers anys. Omple la palangana amb aigua bullent de la que ix del subsòl -algun avantatge havien de tenir, amb la muntanya tan propera-, s'hi ajup a dins i es refrega els cos amb la porosa pedra tosca i cendra vegetal. En acabat es perfuma amb essències d'espígol i romaní, es vesteix la millor túnica de lli i surt al carrer. En Marco ja l'espera al temple de la plaça gran. La cerimònia ha estat curta i intensa i els nois n'han sortit apressats i delerosos. Quina nit els espera! Llegeixen frisosos l'acta de matrimoni: "Clàudia i Marc, 23 d'octubre, any 79. Pel poder que m'atorguen la República i el Poble..." Ja està, ja són marit i muller. Demà els espera un fastuós convit però avui s’esmunyen dels familiars deixant-los amb els pares de tots dos, que han organitzat un bon tiberi. El casori, com a família humil que són, no ha acomplert tots els ritus de les famílies benestants però res no hi fa.

S'entaforen dins la casa on viuran plegats i deixen caure les túniques blanques i els blancs cossos es fonen en un de sol abans d'arribar al catre, literalment. El Vesubi ronca de matinada, el terrabastall és immens i abans d'adonar-se’n resten petrificats per a la història, l'un dins de l'altra en un bes que es farà etern. Diuen que fou un germà d'ella, en Vinicius, qui deixà gravades a la paret, anys més tard i vora el lloc on hi havia hagut el catre, els mots amb els quals comença, línies amunt, aquesta història. Una petita història dins de la gran història de cendra i fum.

FILFERROS

M'havien d'arrencar l'ungla del cinquè dit del peu esquerre per a poder-ho dur a terme. Ho havien de fer de viu en viu per no contaminar-me l'organisme amb l'anestèsia. Per sort ja feia anys que aquest dit romania insensible gràcies a una pota del llit d'una amant el dia que vaig haver de fugir a les fosques. Ara només veia la llum dels focus del quiròfan, enlluernant-me. Amb una xeringa cercaren l'artèria que treia el cap pel lloc que havia quedat buit i hi injectaren un filferro finíssim que m'havia de recórrer tot el sistema circulatori: més de cent-mil quilòmetres de filament provinent d'uns dipòsits penjats del sostre de l'habitació i que corrien per unes mànegues d’alumini flexible fins a endinsar-se pel cul de la xeringa i esperar a ser-me introduïts. El propòsit era aconseguir la immortalitat, no dependre del bombeig de sang d'un òrgan malalt, tan sols una pila AAA cada tres anys i el filament proporcionava l'energia necessària per la vida. El problema vingué als cent dos anys i dos mesos. El dia que s'esgotà la pila que m'havia posat l'últim home viu, mort ara fa tres anys. Els filaments començaren aviat a oxidar-se i a segregar una bava que s’enduria al seu voltant. El gust de sofre em feia vomitar tot allò que menjava i un dia no vaig poder eixir del llit. Em vaig anar posant verd fins que em vaig desfer en un bassal de blau turquesa, amb els ulls rojos que miraven com aterrava la nau. Els alienígenes varen arribar tard. No caldria aclarir-los que jo havia estat l'únic voluntari de l'experiment. Tampoc no ho varen preguntar. Un d’ells descendí de la safata voladora i amb una trompa d’ós formiguer em xuclà, escopint-me un cop dins la nau en un gibrell que posaren a congelar i, en solidificar-me, m’introduïren en un cubell, em prengueren per un cap i m’enfilaren en una mena de teler que, poc a poc em teixí de nou com era abans, amb l’afegitó d’una petita trompa xucladora. Ara vaig per planetes i galàxies rescatant els últims individus de cada un d’ells...