Sortia el sol i l'arrabassada lluïa els primers colors amb una mica de vergonya mentre l'ombrívola nit els deixava anar amb peresa. La Marta romania dempeus amb una tassa de cafè entre les mans, escalfant-se encara i mirant per la finestra de la cuina. S'havia de casar, a la tarda, i pensava que tal vegada no tornaria a guaitar el bosc de bon matí amb cap somni entre els dits que acollís els seus badalls. De neguit, no havia dormit gens; imaginava el moment de la pregunta del rector i no sabia què respondria. Havia assajat el "sí" milers de vegades davant el mirall de quarto de bany i la imatge s'enterbolia en la seva pronúncia; els quatre vèrtex deixaven anar un líquid ambre i viscós que confluía cap el centre deixant el vidre opac i fosc. Era una mil·lèssima de segon però tan real, s'hi veia jova, tendra i lliure, amb la il·lusió per l'amor i per la vida sense ferir encara.
Passaren hores i la Marta romania en la mateixa posició, el cafè fred, els ulls plorosos, tèrbol l'esguard, assoleiat el bosc.
Arribà la nit i no s'havia mogut...
En Martí sacsejava la ressaca i encara no veia l'hora de fer seva la Marta. Eren de la vella guàrdia i no se sabien sencers els cossos i això li feia esperar amb candeletes la propera nit. Ell ja sabia com anava tot plegat però això no minvava el seu desig i tan sols imaginar-ho li feia salivera.
Arribà la nit i no s'havia mogut.
El mossèn, els pares, les mares, els convidats. Tot ells havien marxat. Maleïnt els uns, lamentant-se els altres.
Ell, davant l'altar, esperava. Ella, davant la finestra, immòvil i congelada, somreia.
Em pots seguir a
Entrades
Comentaris
dimarts, 28 de febrer del 2023
dijous, 9 de febrer del 2023
L'AGULLA D'OR
L'AGULLA D'OR
No havia d'haver menjat res, dissabte, però no va fer cas de la mare. Al principi la bola era petita. Com una engruna de pa de pessic gratant-li la gargamella. Provà de vomitar i, només, saliva. Tossia lleument, en intervals prou espaiats com per haver-se'n de preocupar. Feu una bola de molla de pa i se l'empassà acompanyada d'un got d'aigua tèbia (remei de l'àvia Carmeta per a fer baixar les rasqueres). A la feina transcorregué el dilluns com qualsevol altre, llarg i pesat. Se sentí millor de les molèsties a la gola i gairebé les oblidà.
Sopant, però, reaparegué el dolor, com xinxetes foradant-li la faringe. Les nàusees i les arcades el feien convulsionar de pit en amunt i vomità violentament aquella bola desinflada plena de punxes, talment l'embolcall d'una castanya que no acabava de madurar, la pellofa del neguit i la rancúnia. La visió de la Maria en la closca d'aquell fruit li recordà l'hivern que ella fugí, amb el rostre inflat i els ulls vermells plens de retrets, retornant-li l'agulla d'or dels seus cabells descolorits...
No havia d'haver menjat res, dissabte, però no va fer cas de la mare. Al principi la bola era petita. Com una engruna de pa de pessic gratant-li la gargamella. Provà de vomitar i, només, saliva. Tossia lleument, en intervals prou espaiats com per haver-se'n de preocupar. Feu una bola de molla de pa i se l'empassà acompanyada d'un got d'aigua tèbia (remei de l'àvia Carmeta per a fer baixar les rasqueres). A la feina transcorregué el dilluns com qualsevol altre, llarg i pesat. Se sentí millor de les molèsties a la gola i gairebé les oblidà.
Sopant, però, reaparegué el dolor, com xinxetes foradant-li la faringe. Les nàusees i les arcades el feien convulsionar de pit en amunt i vomità violentament aquella bola desinflada plena de punxes, talment l'embolcall d'una castanya que no acabava de madurar, la pellofa del neguit i la rancúnia. La visió de la Maria en la closca d'aquell fruit li recordà l'hivern que ella fugí, amb el rostre inflat i els ulls vermells plens de retrets, retornant-li l'agulla d'or dels seus cabells descolorits...
dimecres, 1 de febrer del 2023
RETROBAMENT
Els segons de cada minut queien a plom damunt del parquet del menjador. El sofà, deformat de tant de temps suportant el pes d'en Jou, grinyolava amargament cada cop que ell s'aixecava o canviava de postura i algun sospir s'esmunyia pels seus descosits en cada una de les queixes de la Maria, quan hi era. Des del dia que perdé la dent d'or de son pare, que guardava com una relíquia, que no li surt res com ell espera. La feina, la parella, els amics...tots s'han anat esvaint, uns rere els altres i pels més diferents motius, sempre atribuibles, pensa, a la desaparició de la dent.
Aquest matí, però, en aixecar-se, respira profund i exhala l'aire a poc a poc. Com per art d'encanteri tot ho ha de fer avui: la cita per renovar el carnet de conduir; recollir els resultats de la biòpsia i, a la tarda, l'entrevista de feina -no hi creu gaire, a la seva edat- i la trobada final després de tres mesos de xat amb la noia del tínder. Tot li ve rodat i no se'n sap avenir: no ha hagut de fer cua a trànsit; la biòpsia, negativa i, a l'entrevista, ha aconseguit un contracte d'un any, el suficient perquè es pugui jubilar amb la pensió màxima.
Oli en un llum.
Torna a casa, s'empolaina com quan era jove i inexpert, es posa el vestit de festa i surt cap el restaurant on ha quedat amb la Rosa. En veure-la sent el pessigolleig a l'estómac igual que la primera vegada. Es presenten, entren al restaurant, s'asseuen, demanen cervesa per començar i, després d'un cluc d'ulls ella somriu i darrere els seus llavis en Jou descobreix una dent coneguda i que espurneja i llueix com un peix.
Aquest matí, però, en aixecar-se, respira profund i exhala l'aire a poc a poc. Com per art d'encanteri tot ho ha de fer avui: la cita per renovar el carnet de conduir; recollir els resultats de la biòpsia i, a la tarda, l'entrevista de feina -no hi creu gaire, a la seva edat- i la trobada final després de tres mesos de xat amb la noia del tínder. Tot li ve rodat i no se'n sap avenir: no ha hagut de fer cua a trànsit; la biòpsia, negativa i, a l'entrevista, ha aconseguit un contracte d'un any, el suficient perquè es pugui jubilar amb la pensió màxima.
Oli en un llum.
Torna a casa, s'empolaina com quan era jove i inexpert, es posa el vestit de festa i surt cap el restaurant on ha quedat amb la Rosa. En veure-la sent el pessigolleig a l'estómac igual que la primera vegada. Es presenten, entren al restaurant, s'asseuen, demanen cervesa per començar i, després d'un cluc d'ulls ella somriu i darrere els seus llavis en Jou descobreix una dent coneguda i que espurneja i llueix com un peix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)