dilluns, 28 de gener de 2019

SECRETS DE NIT

La Colometa semblava voler volar.  Aixecava i bategava les ales i la presó se li feia suportable i era aleshores que cantava. La tinta negra dels mots que duia escrits a la pell aspra parlava d'esports i de teatre. Els plecs de les potetes eren rectes, drets i reposaven les puntes en una taula vermella de troncs tallats per la meitat longitudinalment. Era vella i esquerdada. La triangularitat del cap contenia un ull negre que ens mirava fixament i parpellejava de tant en tant si el miraves molta estona seguida. En Rogeret obria les manetes atansant-les a l'ocell i el prenia, de nits, manso i fràgil. Se l'enduia a les golfes sense fer soroll i jugaven a fer d'altres. El nen doblegava endins una orella i l'ocell piulava: "Van Gogh, Van Gogh..." agudament i cridanera. Després, a son torn, es desdoblegava i refeia tots els plecs per a esdevenir...."papallona, papallona..",  xisclava en Roger.

Ara l'un i ara l'altre esdevenien Picasso, libèl.lula, Dalí o mussol fins que clarejava i la llum treia el nas per les escletxes del teulat. Llavors el noi agafava amb suavitat l'ocell de paper i fent-li silenci amb el dit als llavis baixava a poc a poc per 'escala. Col.locava recte el quadre del corredor, hi retornava l'ocell i l'hi dipositava fins l'endemà a la nit. Ara, descalç, tornava al llit i s'hi acotxava somrient del seu secret.

dijous, 17 de gener de 2019

NÚVOLS

Prenguérem el sol i ens banyàrem una mica en l'escuma negra d'una platja oblidada. La sorra lluïa verge entre els penya-segats a recer de la vida qüotidiana que s'estenia més enllà de les salvatgess vinyes abandonades. Des de l'aigua, nus enmig d'un bes guaitàvem com els nens jugàven. En Pol i en Joel es colgaven d’arena alternativament mentre l'Ermessenda mirava distreta els núvols asseguda rere el parasol, fent dibuixos en l'aire amb les mans com si resseguís sil.luetes de vent i amb el rostre il.luminat amb un somrís imaginava el tacte de les pells de bronze, com s'anaven escalfant a mesura que els donava forma. Les espurnes en cada cop de cisell, el sòl ple de llimadures.

Arribem tard, ja se sap, el trànsit urbà. Crec que mai no ens hi acostumarem. La nena viu a ciutat des que va marxar a fer belles arts, anys enrere. Se li han fet durícies a les mans de tant colpejar amb la maceta i duu un pedaç a l’ull dret. Una esquirla que, rebel, li va buidar un ull en venjanca pels cops rebuts.

La galeria és freda, conservaciø de materials, en diuen. El bes de l'aigua rinxola les onades de bronze que bressolen els nostres cossos de cintura en amunt, fossos per sempre en aquella abraçada de fa quaranta anys. L'Ermessenda se sent cofoia de les seves obres, sobretot d'quella escultura que imaginava mentre embadalida mirava els núvols i els seus germans jugaven en aquella platja deserta i pensava que no la vèiem rere el parasol. En descobrir-nos se’ns acosta i ens pica l’ullet bo. “Em pensava que no vindríeu...” “Nena, es la inauguracio, el teu somni...”, diu la mare. I l’Ermessenda obre un somrís de bat a bat i ens fonem tots tres en una abracada plena de tot...

dijous, 13 de desembre de 2018

FLORS

FLORS

Quan me vaig despertar ja no hi era. Havia baixat a demanar-me sal i, en sortir la lluna, es va atemorir i no va voler tornar al seu pis. Temia la lluna, temia la nit. Me va explicar que quan era petita son pare hi va desaparèixer, a la lluna. Que s'hi havia passejat una bona estona. I que va trobar-hi flors. Vaig pensar que no hi tocava gaire, la Marta, però la vaig veure tan amoïnada que es va quedar a sopar i, en acabat, prenguérem conyac i carquinyolis. Seguérem al sofà i ens acotxàrem dessota la manta escocesa i riguérem molt. Arribaren amb passos imperceptibles els petons i les carícies i quan vaig voler fer-li l'amor em va dir que no. No podia tenir relacions els dies de lluna plena. Era una promesa que havia fet al pare el dia que va saber que la nau tornava a la terra sense ell. Maleït protocol...

divendres, 9 de novembre de 2018

PROHIBIT

ESTA PROHIBIT BAIXAR A LA ZONA DE VIES

El rètol era prou clar però molta jovenalla junta sovint esquiva les normes. 

-I com agafem el tren?

No hi havia temps per treure els bitllets. Vàrem córrer per damunt les vies fins a l'altra andana. Els cors se'ns sortien del pit. Les cares roges, calentes, ens cremaven sota els ulls. Cadascú convivia intensament amb el que podia ser el seu darrer pensament:

"De lluny sembles una altra..." "Corre, corre". "No t'entrebanquis...”

"Què cony faig aquí?" "Ja vé, ja vé, Jahvé..."

"Hauré de canviar-li el nom al gat..." "No t'he deixat res per sopar”

“No t'imagino sense pluja. Així, humida per dins i per fora, me fas lliscar com el vent entre la canal dels teus pits." 

L'enlluernadora llum s'atançava, creixent i veloç. MUUUUEEEEEE el so de la ventada fou com un udol de mort, tempestuós, majestàtic. A l'andana tot de cossos escampats feien per aixecar-se i es tocaven. Primer el propi ésser, després mútuament. La rialla fou espontània, nerviosa.

L'endemà es llevaren tard. Amb la taula parada, una vintena de llars miraven les notícies mentre feien el vermut. Aquell tren, en la següent estació, s'havia endut per davant uns quants cossos. Torno al llit...

dilluns, 22 d’octubre de 2018

VANITAS

Glopejo l’enyor i me’n ric
De la suau esgarrifança

Obro els ulls i l’obliqua llum del sol m’encega. Puc entreveure la noia -borrosa, fa anys que tot ho veig borrós- a l’altra vorera del passeig. Surt del sastre de bracet d’un jove alt amb un trajo que deu ser caríssim. La dona del sastre, de nits, lloga habitacions. El vestit que duu ella no ha de ser barat tampoc. Somriuen. Es besen i el noi desapareix dins d’un cotxe grandiós amb xofer inclòs. El xerric de les rodes escampa una espessa polseguera i el coix que jau a la cantonada tus. Ahir no hi era, no l’havia vist mai. Abans hi havia una senyora amb les cames inflades però els serveis socials se la van endur fa uns dies. La noia se’l mira i en el seu avorriment se li acosta. Xerren un instant, no puc imaginar de què. La noia entra al petit bar que acaba d’obrir mentre un empleat n’apuja la persiana i abaixa el tendal fent girar una manivela. En surt una estona més tard -la planxa i la cafetera eren apagades, suposo- amb un gran entrepà i una beguda fumejant en un got de plàstic de mida extra. “Au, tingui, bon profit” diu alçant la veu perquè els pocs vianants d’aquesta hora l’escoltin i n’admirin el gest. Caritat, en diuen; vanitat, me sembla.

El coix fa esforços per a aixecar-se repenjant-se amb dificultat en les crosses amb l’entrepà a una ma i el cafè, o el brou o el te, a l’altra; entreveig com s’acosta a la calçada, arrossegant els peus; espera el semàfor, que no funciona i està tota l’estona fent pampallugues de color d’ambre; creua amb l’esguard fix en els cotxes que el maleeixen i tenen pressa; els rondina, s’atura, respira i esbufega en arribar a l’altre cantó. Se m’acosta, s’asseu a la meva esquerra, torna a esbufegar, parteix l’entrepà per la meitat i me n’ofereix un tros compartint la beguda la qual, ara sí, sé que és cafè. Com sap que fa tres dies que ningú no em dóna res? No ho sė. Suposo que tots tenim el nostre particular àngel de la guarda...

LES HORES

Les líquides hores s’escolen arrossegant lentament els peus, pesadament, en un silenci que m’esclafa de tant eixordador. No creguis que no he pensat en acabar amb tot però no puc. Només em deixen sol per dormir i aleshores m’ho prenen tot. Només em deixen el pijama oficial, sense botons ni costures, una granota de cap a peus sense un trist forat per pixar. Quan a la nit me’n vénen les ganes me l’he d’abaixar fins a les cuixes i procedir a ‘evacuació. Creu-me que a l’hivern de vegades m’ho he fet a sobre per tal de no desvestir-me ni un centímetre. He tingut sort de no fer cap pneumònia. A l’estiu és diferent, llavors dormo amb calça curta i tot és més senzill si no fós pels insectes -mosques, paneroles, algún ratolí-. Però ja m'he acostumat a la seva companyia i em distreuen, ves...

No sé si pots llegir les cartes. Els llapis són d’una qualitat deficient i el paper que reciclem amb els companys al taller no és mai prou eixut i els mots sovint s’esborronen. He de repetir quatre o més cops cada carta o bé esperar uns dies fins que els fulls siguin ben secs. Impossible a l’hivern. Ja he vist passar les quatre estacions i els canvis d’hora tot i que aquí no ens vė d’una hora de més o de menys. 

Avui ha vingut l’advocat. No el coneixia de res fins que els meus amics em van dir que era el millor. Ara, després de tants mesos, crec que puc dir que a més de la relació professional ens uneix una certa amistat. Diu que he d’estar tranquil i que ens en sortirem perquè no he fet res de tot el que diuen que he fet, res... Demà anem per fi a judici i, com a advocat i com amic, hi tinc dipositada tota la confiança i respiro a cor obert l’esperança que a l’hora de dinar podrem convidar-lo i ho celebrarem. Després, quan serem per fi sols a casa, deixarem enrere tota la tristesa i el món serà de nou nostre...

T’estimo, Elisa

Jordi

FE DE RATES

Comentar i ValorarAfegir als preferitsImprimirM'agrada

“Quan les bruixes
Se m’enduguin
Lluny de tu
De matinada” T.C.M.

Ens gronxàvem en el vaivé de les tardes després d’escola. El teu vestit groc de quadrets blancs com d’estovalles no m’agradava però em feien somriure els teus ulls orientals de color de poma i l’oneig dels teus cabells amunt i avall. Les mames se’ns enduien de les mans i ens regiràvem a mirar-nos. De vegades marranejàvem i esgarrapàvem cinc minuts més. Però sempre te n’anaves amb el darrer compàs de la nit de Sant Joan.
Després de vacances començàrem, de debò, l’escola. El mestre era més gran i ens feia callar contínuament. No t’agradaven els verbs ni els adjectius i adverbis; si de cas, alguna expressió, “no fotis” deies sempre. A mi no em feien el pes els nombres, ni els primers, ni els naturals ni el màxim comú divisor; si de cas, el número Pi, “tres catorze” sempre et deia perquè mai te’n recordaves.
Passaren fogueres i estius en els quals desapareixies i sempre, amb els primers vents i balancejos de les fulles dels plàtans, tornaves. Sempre la mateixa, sempre diferent. Detalls i matissos, ferros a les dents i ulleres noves.

L’any de l’institut vaig pensar que no venies. A la porta d’entrada, sota els porxos, t’esperava. Allargassava el coll i aclucava l’esguard esperant descobrir-te. Una noia arribà en moto, es tragué el casc i de sobte eres davant meu sense ferros ni ulleres ni bata; dents perfectes i texans arrapats, cabells curts, brusa i escot. Et vaig reconèixer pel somrís, el mateix que es gronxava les tardes de la llar d’infants. Mai més res no fou igual. Ja no ens vèiem tant i el matí que vingueres amb l’Eudald vaig voler morir. Mai no t’havia dit que t’estimava. Bé, sí que ho feia quan era sol al llit i jugava a tenir-te. Però no vaig perdre la fe, la fe de les rates quan ensumen el formatge en la ratera i s’hi aboquen sense saber...
Ma germana et va trobar l’altra tarda i em va dir que t’havies deixat amb l’Eudald, que no podíeu concebre... La fe de les rates...