diumenge, 15 de juliol de 2018

AGOST 16



AGOST 16

Trobar-te com una espina i fer pinça per arrencar-te. Mai res no és tan terrible com ens pensàvem. Es tracta d’anar passant i integrar-nos en el paisatge. Passar. Passem. I copsem l’acer de la gelosia punyint-nos el coll i provem de superar l’enyor. A contrallum, les papallones es confonen amb llengües a mig besar. Escatim la nit plena de neons i a mig gas ens acostem porucs, plens de gel. No podem pretendre escarbar i no trobar res. Poc a poc tot millora i penso en la flor de lis i el Romanticisme, potser sense que tinguin res a veure. Però el dinosaure sempre hi és i sap com seguir el rastre que deixes anar com el suc d’una poma macada, picossejada pels estornells. 

Marxem.

Et desvesteixo. Com un plàtan, faig lliscar els tirants de veta del teu vestit groc i el deixo caure. La fruita madura, quasi desfeta, se m’ofereix, líquida i sobreeixidora. És l’avarícia del somni que ens pertoca. Unes cames que ens acullen quan bada la lluna i ens pren els petons. És un no-t’hi-fixis. Ens put la calor de saber-nos enganxats. Depilació pell a pell, besos per alimentar-nos. Sembla ser que ens avenim i m’entretinc besant l’amplitud de la rosella que em dones, espigolada.

Després, dormim. 

Despertem amb mandra i desídia. La desídia que ens empeny a la innocència del no-fer-res. La que no ens deixa obrir els ulls mentre sigui fosc. Despertem i ensalivem el nou dia com si fós de nata mentre el bruit del carrer es va fent intens.. Et miro i, com el fred, el patiment m’entra pels peus, s’expressa en els cabells que se m’ericen i després se’m despengen com les branques d’un desmai. Desmunto els llençols i el desmai esdevé pollancre. Evolució. Capficat en aquella erèctil disbauxa no faig atenció a les libèl.lules verdes que m’envolten llençant la purpurina del frec de les ales damunt del iogurt i fent xerinola sota el mandrós ventilador del sostre.

Sortim. Petó. Adéu.

L’aire d’un retrobament improvisat, em dic, duu sempre gotes de pluja sense eixugar i per això, al capdavall, tot és mullena, gesticulació i turbulència d’un passat al qual li va mancar una mica d’oli, força llum i molta imaginació. Les imatges furtives de jocs inacabats em sorprenien al vespre, regirava els calaixos de la memòria i encetava la reflexió d’allò que no va poder ser. Tu. Que et sorprenies en la repetició de les mateixes carícies, dia rere dia, sense saber que sempre restava un porus  de pell per descobrir, un alè per omplir, una paraula mai dita. Ensarronat pel teu somrís mai la lluita fou d’igual a igual. 

Deixadesa.

Al vespre xiulo i l’aigua dels meus ulls s’escampa per les finestres, regalima i remulla el teu cos eixarrancat dessota la lleixa grisa. Deixo la llauna de mini tancada. Demà, potser, amb més zel, acabo de pintar la barana. Els finestrons oberts deixen entrar la fresca del parc i recordo rebregsr-nos sota les branques de fulles rosegades per la serp que ens provocava xiuxiuejant sense vergonya. El  festeig de la fogositat i la pujada de bilirrubina de l’orquestra de festa major. De vegades tot és oblit. Fins i tot aquella pedra que no et deixava avançar  un dia es dilueix enmig del camí i tot se t’en repixa, prens el cacau amb desinterès mentre un llampec esfondra la nit en expansió posant la guinda del darrer comiat. Eren pocs els moments i jo no defallia. Mantenia sempre l’esperit dels poetes de la cova vermella on per primer cop et vaig viure. De dintre estant, observava la profunditat del sol i amb les butxaques descosides t’esperava de nou. Però les batalles eren teves i la guerra mai no s’esdevingué. 

Desfeta.

Res no me n’enduguí de tot allò. Em vares deixar tan sols un llit de cendres entapissant la certesa que m’empenyia riu amunt -embogit salmó desubicat-, uns llavis tacats d’oblit i una manta. Vaig sobrevolar una figa de moro sense lubricitat ni esma, vaig embotellar l’oxigen de l’aigua tractada amb bari i oferir-te’l per quan t’ataqués l’asma. Però malgrat que la pena mai no és tan gran, mai no és tan ampla com el teu somriure els dies que em tornes a veure el dol ja no esdevé color en les hores que tu m’estimes amb l’enorme brevetat d’un sospir segrestat en un bri de vent. Feixuga, la felicitat que un dia s’escolà de sobte escarritxant-ho tot, fang de terracota als ulls, energia difuminant-se en un terró de sucre moré.

Xerrem

I no podem esquivar cada record que ens cremi ni cap mot dit enmig de les flames però sí que podem encara besar-nos en la boirina del foc i oblidar-nos. Rectificar és de savis i si les teules són trencades es faran degotalls. Fugim d’allò que més ens atrau perquè temem que ens atrapi i se’ns faci fosc. Focalitzem l’ambidexteritat en l’extrem d’un tros d’estany que ens ajudi a soldar allò que ja no ens serveix i restem cecs, sols i muts durant un temps. Fins que l’oblit no ens deixa tot és ceguesa i negror.
Serenitat.

Arribo tard, amb la fosca endevinant els meus passos. Arribo, però, i el matí encara ens espera. S’ha esfumat la sargantana que sempre jau a la cantonada i els tomàquets penjats al rebost fan una olor de gana que me fa levitar un instant. L’alba gemega empenyent la nit, que ja és hora. Noves icones surten del mar quan se’ns en va la marea. Nous ensurts i nous desitjos s’escampen removent l’escuma de la platja. Imagino que encenc una cigarreta i en el meu aïllament encaixo tres gots de garnatxa i me’ls prenc un rere l’altre, ja que no hi ets. Espectres riallers surten d’arreu de les parets de paper de ceba. Coits inacabables en la fumera.  dels teus ulls. Un petit amor de tan sols un instant és molt més poderós que el més mil.lenari dels odis, més enlluernador que el més calent raig de sol en una tarda d’estiu vora el foc. Ens torrem i recremem i no hi ha prou  iode per esvair l’apoteosi que tant ens fa lluir i entregar-nos. Tot grocs d’ocre del meravellós ungüent, ens enganxem i et penetro i cridem, en un aiguabarreix de dolor pel frec dels cossos cremats i plaer per la perfecta unió que aconseguim aconseguir, em sacsejo dintre teu i amb el dit mig faig dringar el botonet que tan m’agrada. Em mires i les pigues del rostre, abans amagades, se’t fan lluminoses i et beso i em beses i em vesso i estires les cames i m’abraces per sentir-me més gran, més endins.

Transmigració

Reconeixem el nou amor tan sols de veure’l i de bell nou un finíssim làser ens travessa el cor.  Polim a poc a poc les rebaves i llisquem en una inèrcia de golafreria que primer ens rosseja i ens esvaneix després amb virulència, com si fossim grèvols. Duem a voltes cadenes de goma que s’estiren i s’arronsen i pensem que mai no es trencaran però, un dia, arribes balancejant-te com una ceba tendra, oportuna, I me’n desfaig, de les cadenes i de les gomes. I aquell dia tot ets tu. I el següent. I l’altre i l’altre. I aquí estem. Apregonant en la nit dels somnis i els roncs i en els matins mandrosos i les llargues migdiades en que ens tenim, llefiscosos i feliços...

Eternitat... 








































dissabte, 16 de juny de 2018

CARGOLS

CARGOLS

“Cargol , treubanya, puja lamuntanya🎵...” 

Amb els ulls tancats, l’Agnès recorda el dia que el tiet Anton la salvà. Era a la banyera, com ara. Però no estava sola. No era prou gran i la mare tenia por que si no la vigilava un dia tindrien un ensurt. Una trucada repentina esvalotà la mare. L’àvia Cristina havia caigut en sortir de cal sabater i s’havia trencat la clavícula. La trucaven de l’hospital perqué anés a recollir-la. “No pateixis, Nès, el pare et banyarà, avui. “Bééé...” Li agradava que el pare la banyés perquè sempre la feia riure i jugaven amb els aneguets grocs i aquell tauró amb el qual feia veure que se la menjava. Feia uns dies que li havia comprat un cargol de plàstic i avui l’estrenarien. L’Agnès cantava mentre el pare l’ensabonava. Quan la tingué plena d’escuma prengué el cargol i li feu lliscar per l’espatlla, l’esquena, la panxa. El pare feia una cara estranya. Sentí el cargol burxant per obrir-li les cames i engegà a ploriquejar. No tenia por, era son pare! “Hola, Estava obert. Heu d’anar amb compte, no se sap mai qui podria entrar.” El tiet Anton, en la penombra de la porta del bany, mirava son germà deixant anar el cargol dins l’aigua escumosa i negra...

dissabte, 12 de maig de 2018

ESTÒNIA

MICRO FINALISTA DEL CONCURS DE RELATS BREUS DE DIARI DE TERRASSA (MODALITAT CATALÀ)

ESTÒNIA

L’Estònia se sent independent. Ja ningú li xucla la sang i els diners. L’últim dia, amb el revòlver a les tremoloses mans i les llàgrimes amarant-la de por, resava perquè en Duisburg no s’adonés que l’arma estava descarregada. El noi retrocedí amb les mans obertes demanant calma, girà cua i fugí.

Són tan sols uns instants però repenjada a la columna dels porxos de la universitat no pot defugir un esglai. Tanca els ulls i mira de foragitar-ne el record. Amb el vestit nou i lleugerament perfumada espera amb delit que arribi el seu xicot. Encara no se sap avenir de la sort que està tenint. Des que va desempallegar-se del macarró d’en Duisburg va estalviar prou per a llogar un pis petit. Ara treballa a casa i escull els clients, pocs però fidels. Ha accedit a la universitat via majors de 25, psicologia i cursos de criminologia. També fa petits poemes. Darrerament tots són d’amor:

“Xocolata
Desfent-se’m
Llengua endins
Aleno el sabor
Dels teus ulls”

Potser un dia els publicarà.

Avui, però, fa festa. Només està pel Paris “el més bell dels mortals”. Encara no li ha dit de què treballa però confia fer-ho aviat, deixar-ho,  comprar un pis entre tots dos... Les sabates noves li fan mal i sent com li pelen els talons. Per fi. S’hi atansa amb el més gran dels somriures i l’abraça, plena de felicitat. “Paris, amor.” Mentre es besen amb deler l’Estònia sent a les mans una humitat calenta i llefiscosa. Per damunt de l’espatlla del noi, veu en Duisburg. L’Estònia deixa caure en Paris. Va ser bona idea comprar un vestit amb butxaques. En treu el vell revòlver, tira enrere el martell, apalanca el gatell amb dos dits “no t’acostis”...

En Duisburg cau pesadament panxa enlaire. Ella s’agenolla al seu costat. La ferida és llarga i profunda. Duu encara la navalla clavada vora el cor.  És mort, sens dubte, però se n’assegura retorçant el metall ben endins.  “Estònia, estic bé. M’ha atacat, un accident. No és meva, la sang”, diu en Paris.

L’Estònia no li diu que coneixia aquell home, amaga el revòlver encara per estrenar, quan travessen el pont el deixa caure dissimuladament. En silenci, el riu se l’empassa. Els joves s’agafen de les mans mentre el Big Ben toca les dotze...









dissabte, 21 d’abril de 2018

M'AGRADA LLEGIR

La poesia ens espera
Entre la ronya de les ungles
En les calces molles
I en els ulls oberts

Després de fer l’amor m’agrada llegir. Només una pàgina. I comprovar si alló que els mots em transmeten s’adiuen amb el que sento. Et semblarà rar i per això t’ho dic. Perquè no et vingui de nou el dia que pugis a casa. Faré sopar. Tu portaràs el vi (t’agrada el vi, oi?), sorprèn-me. En acabar, maduixes amb nata. Et trauré la camisa i xuclant-te els mugrons et faré cridar. T’estremiràs i no  podràs retenir un gemec. Amb la ma oberta copsaré l’abast dels teus genitals. No et facis il.lusions, no em sorprendràs. Un cop nu et ruixaré de nata i et lleparé atrafegada. M’encaixaré damunt teu i cavalcaré fins a perdre’t de vista. No cridis quan t’arribi el zènit, no ho soporto. Després ajau’te al meu costat. Dorm. O fuma, no em molesta. Però calla. 

Em posaré l’antifaç, caminaré a les palpentes fins la prestatgeria.  No dependrà de com hagi estat el clau. Serà pur atzar. Potser tindràs sort i et tocarà “Els contes de Canterbury “. L’últim home que va pujar és al jardí, sota el presseguer.  Li va tocar ‘Crim i càstig”...

dissabte, 14 d’abril de 2018

LA CREU



Cap nit no deturarà
La força 
Que em manté
Cap retret podrà
Mai véncer 
La tossuda empenta
De qui tot ho perd

La pluja segueix, insubornable, peixent la terra. Poc a poc construeix bassals de llum a les places sense asfaltar. En Manga la rep, imperturbable, encabdellant-li els cabells, com si son cap fos una pilota de cordills, d’aquelles que el nens ja no fan. Deixa enrere el centre del poble, recull els mocs amb el dors de la ma dreta mentre amb l’esquerra es tira enrere els xops cabells. Tossut, deixant a l’esquena les darreres cases, continua. El camí terrós esdevé fang i li costa aixecar els peus però sent que cada pas és una victòria. Un tros enllà del darrer fum de les xemeneies de la fàbrica de cordons el saluda la tàpia encalada. Ressegueix amb l’index les marques que s’endugueren son avi, plom i sang. És tan d’hora que encara està tancat. L’encarregat arriba amb el caliquenyo penjant.  “Bon dia, Manga, un any més eh?  “Sí, Fermí, sí”. En Fermí treu unes claus desmesurades, rogenques de robí. Manga entra arrossegant els peus. Busca la creu, s’agenolla i n’esborra la pols fangosa. “Hola, Maria. Des d’avui restaré amb tu, aquí, sempre. Crec, amor, que finalment hem guanyat”.

dissabte, 10 de març de 2018

L'ESPURNA

L'ESPURNA

“Un dia perdrem la vergonya, sinistres autòmates de pèl i de carn" TCM

En un racó del quarto que compartiren es fa petita entre somics i llàgrimes de foc. Seu a terra, les cames arronsades a tocar de les natges, nues i fredes en el sòl de la nit. Li couen els cops, els desprecis. Les ferides encara obertes ensangonen les rajoles i se sent l’ànima encongida amb la por senyora dels pensaments. Paràlisi. L’home ha sortit amb un violent cop de porta, camí del bar. Sap que tornarà per acabar la feina.  Una profunda nàusea l’estremeix i vomita aigua. Obre la boca tot el que li permeten els blaus dels rostre i pren aire amb desesper.

“M’he d’aixecar. No puc quedar-me esperant que torni.” Poc a poc s’incorpora, camina resseguint la paret amb les mans per no caure. Amb l’esguard esborronat aconsegueix d’arribar a la cuina. Regira el calaix dels malendreços on sap que hi ha cable elèctric. Maldestrament el connecta a la sortida dels fusibles. Prova el contacte. Estén el cordó pel passadís fins a la porta de casa de manera que quan el marit fiqui la clau al pany es produeixi l’espurna. Alleujada, torna a l’habitació, s’arrauleix sota les mantes i s’adorm en un sospir d’incertesa...

divendres, 2 de març de 2018

AIGUA DOLÇA

Amarats de desig no endevinem la fi del desastre” TCM.

La còmplice penombra de la sala aconseguia que als seus ulls aquella sil.lueta aparegués lleugera i temptadora. La nit acompanyava i la sensualitat d’aquell cos de vidre l’atreia amb una força com feia temps que no sentia. Tot ell es regirava i amb els ulls tancats pensava en tot allò que podria fer. Era bruna com una escampada de canyella damunt la taula. La imaginava picantona com un gra de pebre que li esclatés entre les dents. Pensava en el somriure efervescent d’aquella boca rodona. Respirà i ho deixà córrer. Es va aixecar i va enfilar cap els serveis mirant-se-la de cua d’ull. Després d’un riu apressat es renta les mans i descobreix el rostre suat i emvermellit que l’observa des de la boira del mirall. Fa un bol amb les dues mans, aplega tota l’aigua de la que és capaç i es renta la cara. Ha arribat l’hora de demostrar-se que pot fer-ho. No pot seguir essent esclau d’aquella debilitat. 

Surt. Aparentment tranquil travessa la pista de ball sota una eixordaora música metal.lica i desconeguda que amenaça la integritat dels seus timpans. No sap si podrà dir res i ésser escoltat entre tant de xivarri. La noia l’espera asseguda en un tamboret a la barra i es tira els cabells enrere ensenyant aquella piga sota l’ull esquerre que l’encén de desig. Se li acosta i li diu alguna cosa a l’orella. Ella somriu, maliciosa. L’Esteve crida el cambrer aixecant el braç i demana les begudes. Ella un rom amb gel, ell un Vichy de mig. Es besen llengua amb llengua i mirant-se als ulls s’ho diuen tot. Escorren d’un glop els gots i se’n van de bracet.

L’Esteve es desperta amb la primera claror del dia travessant les cortines. L’Olga ja no hi és. Quina nit. Feia temps que no feia l’amor amb tanta ànsia i tantes vegades en una sola nit. Sis mesos per a ser exactes. El temps que ha romangut intern en la clínica de desintoxicació. Demà, a la primera reunió de teràpia dirà als companys alcohòlics que només va beure aigua. Vichy.