dilluns, 24 d’octubre de 2022

CAROLINA FIGATOVA (V.O.)

La Caterina Figatova i l'Ernst Schafeck s'amistançaren definitivament damunt la ubiqua i perenne neu del pati del corral mentre la pluja de plom feia tremolar els porxos de la plaça de la vila.

L'Ernst era llavors un comandament intermedi de la "Blaue Division" destinat al front de Leningrad i ella una humil pagesa de la província que el proveïa de verdures, llegums i de tota mena de bestiar de granja per les tropes que ell dirigia.

S'havien conegut el dia que ell esbotzà la porta de la petita masia fusell en mà i li requisà amenaçadorament tot allò de la granja que es pogués menjar. Des de llavors tots els primers de mes un comboi  alemany arribava i, mentre ells feien l'amor -per dir-ho d'alguna manera-  al paller, els soldats li buidaven el rebost.

La Figatova -pensava ara ella que mai li havia escaigut tant el malnom- s'havia embolicat amb el major nazi més per por que no per gust. Els soldats d'en Schafeck eren vinguts de molt lluny, de la Espanya franquista i autàrquica de l'aligot i el braç enlaire que havia guanyat la guerra i imposava la "una grande y libre". Eren aquests homenets baixets i rústics, a més d'ignorants i fatxendes, però duien a sobre una mala llet esfereïdora fruit de la seva incultura i de l'abstinència sexual que de vell antuvi i sota el jou immisericordiós de l'església catòlica, apostòlica i romana havien de preservar. Però quan sortien fora es deixaven anar i llavors... Molts d'ells venien rebotats de la guerra del '36 i n'havien fet un modus vivendi i això els feia aterradorament imprevisibles.

La noia se sentia raonablement segura sota el paraigües de l'alemany i n'apreciava la seva protecció.

En Klaus, marit de la Caterina, lluitava pels sòviets al front d'Stalingrad i feia mesos que no en sabia res, d'ell. Les últimes notícies deien que l' exèrcit soviètic començava a guanyar terreny i ja feien retrocedir les tropes del Reich. Probablement la guerra s'acabaria aviat.

Ella sabia, malgrat no voler pensar-hi, que si algun dia els seus homes es trobaven hauria de decidir amb quin dels dos es volia estar. I no veia gens clar a hores d'ara quin preferia que sobrevivís.  Si en Klaus, innocentot i matusser, però que coneixia bé les feines del camp i les feia de gust i encara se l'estimava o n'Ernst, alt i ben plantat i que li xiuxiuejava mots mel·líflus a cau d'orella i a qui segur que algú -alguna, mai no li havia esmentat- esperava a Munic o a Frankfurt o vés a saber on, encara no li havia tret d'on venia.

De vegades, oh paradoxa, ella desitjava d'amagat que la guerra no s'acabés mai per no haver de decidir. Aixecava els punys al cel i cridava "Ai, mare, què farem quan tot això s'acabi? Però mai ningú no li responia.

Tan bon punt hagué decidit amb qui volia passar la resta de la vida va treure del forn el pa de pessic i prenent els motlles amb les lletres del seu nom es disposà a decorar-lo. En Shafeck, malgrat la canosa tofa que bullia sota la gorra de plat sempre li havia semblat molt atractiu però en Klauss...

En Klauss era perfecte..!

A la fi els alemanys van haver de plegar veles i marxar i l'Ernst la visità per acomiadar-se i la va voler compensar amb un sobre ple de bitllets de marcs els quals ella refusà.

En Klaus morí en plena celebració en caure del carro de combat mentre ballava, inflat de vodka, damunt la torreta del tanc.

L'Ernst fou mort en la retirada a mans d'un dels homes baixets, gelós del seu embolic amb la Figatova...

I ara, mare, digueu-me -deia la vídua- què faré jo, si vós tampoc no hi sou..?

AQUAREL·LA

AQUAREL.LA

Et difumines
Rere el turquesa de la pintura
Que et lleva el somriure
T'evapores
Com neu fent-se fum
Rere uns llavis de mentida

Ves
Troba un rastre nou
Que et desveli
Sense fi els prejudicis
Et prometran
El més brillant
Tros de lluna
Abans de passejar-te
Per la més fonda mar
Rumia,
Torna després, si vols,
Lliure
De tots el secrets.

PERFORMANCE

PERFORMANCE

Aquell dia no vaig poder seure. La línia 2 anava plena de gom a gom. A la tele havien anunciat que al vestíbul de l'estació del Clot hi hauria una performance especial de no se savia què a no se savia tampoc quina hora. El metro habia obert aquell dimarts a les cinc. Des de la sortida del primer convoi la capacitat dels trens havia estat ultrapassada. Les autoritats de TMB havien hagut de posat vigilància especial en totes les estacions de la línia 2 ja que tot eren empentes, crits, caos i confusió.
Com que començo a treballar molt d'hora vaig tenir la sort de poder entrar en el primer tren. La desgràcia era que, tal com anava la cosa potser no en podria sortir.

A Sant Antoni, la segona parada, ja anavem com sardines. La gent feia esforços titànics per treure els mòbils de les butxaques, cosa imprudentíssima ja que es corria el risc de que et caigués a terra i fos trepitjat per la multitud. Bé, en el fons això era un avantatge. Avui no hi hauria tuits. Ni d'amor, ni de política, ni futbol, res...qui volgués dir alguna cosa ho hauria de fer parlant...

Vam arribar al Clot i, com era previsible, no ens van deixar sortir fin passada una bona estona. L'andana es mantenia buida pels efectius de vigilància a fi de que la gent que sortia pogues fer-ho abans de deixar passar la que havia d'agafar el metro. Aquests esperaven a l'escala, deixant lliures les escales mecàniques les quals estranyament funcionaven, per la gent que sortia.
Un cop al vestíbul un cordó policial mantenia obert un estret passadís entre la massa de persones que s'hi amuntegaven. Vaig passar entre elles i vaig sortir al carrer. A la Meridiana el trànsit estava col.lapsat per la extraordinària quentitat de gent. Vaig arribar a la feina, caminant. El dia va passar amb una relativa tranquil.litat, nomès alterada de tant en tant pels comentaris dels companys que anaven arribant, tots a deshora.

Van arribar les dotze de la nit. Tots els carrers al voltant del Clot seguien, ara,tancats al trànsit completament. Semblava ser que l'acte, el misteriós acte, havia estat traslladat a una plaça propera on s'hi havia montat a correcuita una tarima, com les que fan servir els músics de festa major. També, i degut al ressò que havia provocat tot allò, s'havien iinstal.lat pantalles gegants de televisió a diversos indrets de la ciutat. La més gran de totes al Camp Nou, però també a l'estadi Lluís Companys i a Pl. Cataluny i Espanya.

El metro ja era a punt de tancar i encara no havia passat res...La gent, alguna de la qual feia 14 o 15 hores que esperaven estava famolenca i assedegada. L’agressivitat es podia tallar com mantega amb ganivet ardent.

De sobte, el passadís entre la gent es comença a eixamplar. Quatre Mossos a banda i banda apartaven la gent i feien espai. Darrere d'ells l'alcaldessa, amb un somrís d'orella a orella, saludava la gent. La majoria, degut a la llarga espera, l'insultava. Alguns, pocs, la saludaven, contents.

A continuació venia un home. D'uns 65 anys. Vestia un uniforme de color blau, amb gorra de plat a joc. Lentament avançaven entre la munió de persones amuntegades al carrer. Finalment arrivaren a la tarima i saludaren la multitud.

Digué l'alcalde: "Avui és una data històrica pel transport de la nostra estimada ciutat. Aquest home, mite vivent del ferrocarril metropolità al qual s'ha dedicat en cos i ànima els darrers 50 anys, avui us vol dedicar unes paraules".

Mig geperut, l'home agafà el micro i digué:" Us pregunteu qui sóc? Sóc, tan sols , l'ultim maquinista”

dissabte, 8 d’octubre de 2022

SOMNIS ENLLÀ

La Carolina Figatova i l'Ernst Shafeck es van amistançar a la frontera, sobre la perenne i ubiqua neu glaçada i a cobert de la pluja de plom, sota els porxos de la plaça de la vila. En Shafeck era un comandament mitjà de la Blaue Div. i la Figatova una pagesa de l'àrea de Leningrad que el proveïa  de verdures, llegums i animals de granja per la tropa. Ho feia per força, que no per gust, però nedava entre dues aigües; podia ser presa per uns o altres segons bufés el vent i només la protecció de l'Ernst la mantenia lleument segura. Els soldats venien de lluny, de “La España una, grande y libre” de l'aligot i el braç enlaire i  malgrat que eren molt baixets, gastaven una mala llet i una tal manca de dones i d'escrúpols que els feia perillosament previsibles. S’atansà a l'Ernst més per por que no per atracció. El seu home lluitava, si encara era viu, al front soviètic i no en sabia res, d'ell, només que si un dia es trobaven tots dos tan sols un n'havia de quedar i no veia clar, ara per ara, quin preferia que sobrevisqués. El seu home era treballador i sabia fer anar les eines del camp, en coneixia els ritmes i els temps, si havia de nevar o si tindrien estiu enguany o tampoc. Ai, què farem, mare?- preguntava, aixecant els punys al cel. Però ningú no li responia. Varen acabar-se els combats; l'Ernst, quan hagués recollit el campament, hauria de marxar; l'Òleg, si era viu, aviat tornaria. La mama ja no era com abans: li feien figa les cames, les coses li queien de les mans i sovint tenia el cap emboirat i no  recordava fets recents... Què faré, mare, si l'un se'n va i l'altre no torna? Què faré, mare, si vos no sabeu qui sóc ni on guardeu les claus? Què faré, mare, si els pensaments se'm perden somnis enllà..?

dijous, 16 de juny de 2022

PÍNDOLES

La primera gota li espetega al nas, com una verruga de bruixa;
la segona, més densa i més grossa, gairebé li fa un clot a la closca; és la tercera la que forada les seves sabates i li travessa el peu a l'alçada d'allà on comencen els dits. No sent cap mena de dolor; el mateix líquid les gotes del qual ja quasi omplen l'avinguda i els carrers adjacents cauteritza el forat, de la  mida d'una moneda de duro. La Calatxi corre tan de pressa com li ho permet la motxilla de l'esquena i el farcell lligat al coll  que encabeix el nadó rosat que acaba de parir i que no deixa de plorar.  Els cotxes romanen abandonats pels carrers i les autopistes. Tot pareix bullir sota els seus passos i es recorda de Déu, que l'ha deixada sola. Cap de tots els cossos estesos arreu respira; nomes de tant en tant algun es desinfla deixant anar la flaire de la mort amb un esmorteït xiulet.
Quan arriba al cim del turó observa la plana boirosa i sulfúrica i sap que nomes ella i l'infant sobreviuen. Sortosament, Minerva l'ha protegida sota la capa invisible de vellut per a fer-la deessa de la nova generació. Es promet a ella mateixa que no cometrà els mateixos errors dels déus coneguts. Ara no hi ha ningú tret d'ella que en recordi res, d'aquells déus, i el nen, Càlixt, és massa petit. La noia treu de la faldriquera el pot de cigrons que ha fet servir per guardar les píndoles, en desfà dues a la boca i les regurgita a la gola de  l'infant que somriu i fa un rot. Ella s'en menja una. En el pot de pressec guarda les píndoles gamet home, en el de pinya les femenines. Quan arribi l'hora se les prendran, mare i fill, i faran una nova generació de criatures innocents. Quan ells es morin ja s'espavilaran, els altres.





dijous, 12 de maig de 2022

LA CONXORXA DELS CONILLS

"I ningú no sabia distingir qui era l'home i qui el marrà", Orwell.

"Sóc un porquet d'atura", -Babe, el porquet valent-.

Amb la mà de morter a la dreta i l'animal l'esquerra, en Napoleó s'ajusta el monocle i tanca l'altre ull per a apuntar millor i deixar caure tota la força al clatell del conill.  Avui en menjaran. Recull el puro que penja mig apagat al cantell del marbre i pren la copa de cava per segellar l'ofrena a l'ex-amo. Per fi. Ara són iguals, homes i porcs, porcs i homes.
Mentrestant en Babe, aliè a tots, rosega els darrers brins d'herba de la menjadora i pensa en els seus companys. Se n'han endut uns quants a la casa gran i quan això succeeix sap que no els tornarà a veure. Sap, també, que a ell mai no se l'enduran doncs malgrat haver estat criat pels conills no en té l'aspecte. S'assembla més a en Napoleó, de qui diuen que és fill. De matinada li ha semblat sentir la mare conilla xiuxiuejar amb els seus altres fills tot dient-los que l'hora s'acosta, que ho tenen tot arreglat amb el mascle cabró. El porquet rosegador, que no té amics després de la traició dels bens i els gossos d'atura, sap que si en són capaços haurà de triar bàndol...

dijous, 21 d’abril de 2022

PLEGO

No penso treballar mai més- es digue l'impressor mentre premia el botó verd de la guillotina.