dilluns, 15 d’abril de 2019

PIULA

Des de feia uns mesos, arran d'aquelles molèsties a la panxa, cada vegada que entrava a cal metge el posseïa aquell neguit. -Què em dirà?- Tenia cinc asteriscs en la darrera analítica. Que si el fetge, que si el sucre, que si l'àcid úric...  El señor Piula el portava des de sempre, havia visitat els avis, els pares i, aviat, agafaria els fills. En Jàsper, però, no ho veia clar malgrat el galè li deia que no patís, que no era greu. Només calia fer dieta i exercici i els asteriscs desapareixerien i se sentiria millor. Que no s'hi capfiqués massa. I no ho feia, de capficar-s'hi. El preocupava una altra cosa.

Avui, després de mes i mig, ha arribat d'hora al consultori perquè volia parlar amb el metge de tot allò que el preocupa tant. Quan l'ha vist arribar ha sabut de seguida que tenia raó, que el neguit era plenament justificat. El doctor coixejava, duia les parpelles caigudes i havia perdut els cabells. El càncer galopava frenètic dins el cos i l'ànima del senyor Piula. Potser no hi serà a temps, de portar els fills d'en Jàsper.

BORINOTS

Vuitanta anys acabats de fer. Mossèn Corbella fa anar la batuta amunt i avall enèrgicament i elèctrica, posseït per una mena de rampells rítmics un pèl desgavellats. La Maria, minyona des de fa anys, dorm eixarrancada al seu costat del llit, encetada i dispersa -ja no està per gaire floritures- però el capellà fa temps que es fa baixar d'Andorra les remeses de pastilles i cada setmana sembla més jove. De vegades la demana el dimecres i tot. I quan això passa el clergue s'aixeca espitós i fa anar l'escolania a cop de bastó. Mentre la ma dreta fa giragonses sense detur, amb l'esquerra es cobreix l'orella per tal de garvellar millor els tons i les corxees. Tanca els ulls i sembla dormir enmig de tot. Inesperadament es detura i resta immòbil, obre uns ulls esbatanats i llença aquell crit agut i profund "Borinots", exclama, "sento borinots". Se gira d'esquena, agafa una regla de fusta del prestatge sota el Crist, se m'acosta i amb tota la força dels seus anys l'estavella sobre els ronyons de la meva infantesa. M'atança aquella ma arrugada i blanca i la li beso obedient. Sóc l'escollit, avui. Seguim...

dilluns, 28 de gener de 2019

SECRETS DE NIT

La Colometa semblava voler volar.  Aixecava i bategava les ales i la presó se li feia suportable i era aleshores que cantava. La tinta negra dels mots que duia escrits a la pell aspra parlava d'esports i de teatre. Els plecs de les potetes eren rectes, drets i reposaven les puntes en una taula vermella de troncs tallats per la meitat longitudinalment. Era vella i esquerdada. La triangularitat del cap contenia un ull negre que ens mirava fixament i parpellejava de tant en tant si el miraves molta estona seguida. En Rogeret obria les manetes atansant-les a l'ocell i el prenia, de nits, manso i fràgil. Se l'enduia a les golfes sense fer soroll i jugaven a fer d'altres. El nen doblegava endins una orella i l'ocell piulava: "Van Gogh, Van Gogh..." agudament i cridanera. Després, a son torn, es desdoblegava i refeia tots els plecs per a esdevenir...."papallona, papallona..",  xisclava en Roger.

Ara l'un i ara l'altre esdevenien Picasso, libèl.lula, Dalí o mussol fins que clarejava i la llum treia el nas per les escletxes del teulat. Llavors el noi agafava amb suavitat l'ocell de paper i fent-li silenci amb el dit als llavis baixava a poc a poc per 'escala. Col.locava recte el quadre del corredor, hi retornava l'ocell i l'hi dipositava fins l'endemà a la nit. Ara, descalç, tornava al llit i s'hi acotxava somrient del seu secret.

dijous, 17 de gener de 2019

NÚVOLS

Prenguérem el sol i ens banyàrem una mica en l'escuma negra d'una platja oblidada. La sorra lluïa verge entre els penya-segats a recer de la vida qüotidiana que s'estenia més enllà de les salvatgess vinyes abandonades. Des de l'aigua, nus enmig d'un bes guaitàvem com els nens jugàven. En Pol i en Joel es colgaven d’arena alternativament mentre l'Ermessenda mirava distreta els núvols asseguda rere el parasol, fent dibuixos en l'aire amb les mans com si resseguís sil.luetes de vent i amb el rostre il.luminat amb un somrís imaginava el tacte de les pells de bronze, com s'anaven escalfant a mesura que els donava forma. Les espurnes en cada cop de cisell, el sòl ple de llimadures.

Arribem tard, ja se sap, el trànsit urbà. Crec que mai no ens hi acostumarem. La nena viu a ciutat des que va marxar a fer belles arts, anys enrere. Se li han fet durícies a les mans de tant colpejar amb la maceta i duu un pedaç a l’ull dret. Una esquirla que, rebel, li va buidar un ull en venjanca pels cops rebuts.

La galeria és freda, conservaciø de materials, en diuen. El bes de l'aigua rinxola les onades de bronze que bressolen els nostres cossos de cintura en amunt, fossos per sempre en aquella abraçada de fa quaranta anys. L'Ermessenda se sent cofoia de les seves obres, sobretot d'quella escultura que imaginava mentre embadalida mirava els núvols i els seus germans jugaven en aquella platja deserta i pensava que no la vèiem rere el parasol. En descobrir-nos se’ns acosta i ens pica l’ullet bo. “Em pensava que no vindríeu...” “Nena, es la inauguracio, el teu somni...”, diu la mare. I l’Ermessenda obre un somrís de bat a bat i ens fonem tots tres en una abracada plena de tot...

dijous, 13 de desembre de 2018

FLORS

FLORS

Quan me vaig despertar ja no hi era. Havia baixat a demanar-me sal i, en sortir la lluna, es va atemorir i no va voler tornar al seu pis. Temia la lluna, temia la nit. Me va explicar que quan era petita son pare hi va desaparèixer, a la lluna. Que s'hi havia passejat una bona estona. I que va trobar-hi flors. Vaig pensar que no hi tocava gaire, la Marta, però la vaig veure tan amoïnada que es va quedar a sopar i, en acabat, prenguérem conyac i carquinyolis. Seguérem al sofà i ens acotxàrem dessota la manta escocesa i riguérem molt. Arribaren amb passos imperceptibles els petons i les carícies i quan vaig voler fer-li l'amor em va dir que no. No podia tenir relacions els dies de lluna plena. Era una promesa que havia fet al pare el dia que va saber que la nau tornava a la terra sense ell. Maleït protocol...

divendres, 9 de novembre de 2018

PROHIBIT

ESTA PROHIBIT BAIXAR A LA ZONA DE VIES

El rètol era prou clar però molta jovenalla junta sovint esquiva les normes. 

-I com agafem el tren?

No hi havia temps per treure els bitllets. Vàrem córrer per damunt les vies fins a l'altra andana. Els cors se'ns sortien del pit. Les cares roges, calentes, ens cremaven sota els ulls. Cadascú convivia intensament amb el que podia ser el seu darrer pensament:

"De lluny sembles una altra..." "Corre, corre". "No t'entrebanquis...”

"Què cony faig aquí?" "Ja vé, ja vé, Jahvé..."

"Hauré de canviar-li el nom al gat..." "No t'he deixat res per sopar”

“No t'imagino sense pluja. Així, humida per dins i per fora, me fas lliscar com el vent entre la canal dels teus pits." 

L'enlluernadora llum s'atançava, creixent i veloç. MUUUUEEEEEE el so de la ventada fou com un udol de mort, tempestuós, majestàtic. A l'andana tot de cossos escampats feien per aixecar-se i es tocaven. Primer el propi ésser, després mútuament. La rialla fou espontània, nerviosa.

L'endemà es llevaren tard. Amb la taula parada, una vintena de llars miraven les notícies mentre feien el vermut. Aquell tren, en la següent estació, s'havia endut per davant uns quants cossos. Torno al llit...

dilluns, 22 d’octubre de 2018

VANITAS

Glopejo l’enyor i me’n ric
De la suau esgarrifança

Obro els ulls i l’obliqua llum del sol m’encega. Puc entreveure la noia -borrosa, fa anys que tot ho veig borrós- a l’altra vorera del passeig. Surt del sastre de bracet d’un jove alt amb un trajo que deu ser caríssim. La dona del sastre, de nits, lloga habitacions. El vestit que duu ella no ha de ser barat tampoc. Somriuen. Es besen i el noi desapareix dins d’un cotxe grandiós amb xofer inclòs. El xerric de les rodes escampa una espessa polseguera i el coix que jau a la cantonada tus. Ahir no hi era, no l’havia vist mai. Abans hi havia una senyora amb les cames inflades però els serveis socials se la van endur fa uns dies. La noia se’l mira i en el seu avorriment se li acosta. Xerren un instant, no puc imaginar de què. La noia entra al petit bar que acaba d’obrir mentre un empleat n’apuja la persiana i abaixa el tendal fent girar una manivela. En surt una estona més tard -la planxa i la cafetera eren apagades, suposo- amb un gran entrepà i una beguda fumejant en un got de plàstic de mida extra. “Au, tingui, bon profit” diu alçant la veu perquè els pocs vianants d’aquesta hora l’escoltin i n’admirin el gest. Caritat, en diuen; vanitat, me sembla.

El coix fa esforços per a aixecar-se repenjant-se amb dificultat en les crosses amb l’entrepà a una ma i el cafè, o el brou o el te, a l’altra; entreveig com s’acosta a la calçada, arrossegant els peus; espera el semàfor, que no funciona i està tota l’estona fent pampallugues de color d’ambre; creua amb l’esguard fix en els cotxes que el maleeixen i tenen pressa; els rondina, s’atura, respira i esbufega en arribar a l’altre cantó. Se m’acosta, s’asseu a la meva esquerra, torna a esbufegar, parteix l’entrepà per la meitat i me n’ofereix un tros compartint la beguda la qual, ara sí, sé que és cafè. Com sap que fa tres dies que ningú no em dóna res? No ho sė. Suposo que tots tenim el nostre particular àngel de la guarda...