ARA

Ara que dorm el despertaré. Avui era el seu aniversari i me n'he oblidat. Sé que no li fa res, ja tenim una edat, i quan en vàrem fer quaranta de casats m'ho va fer ell. Està d'esquena, de cara al quadre de roses daurades. Li passo la ma per la cara suau acabada d'afaitar i amb la seva olor de Luky, com sempre. Ja no hi ha homes. Entortolligo el dits en el pèl del pit, sedós i ferm. A poquet, baixo la mà i li faig ring-ring al melic. Fa un quart de volta cap a mi i s'exposa, panxa enlaire, confiat. El pijama de franela s'infla una mica per damunt d'aquest aparell que tant m'ha fet gaudir aquests anys i que ja no s'endureix com abans. Sembla una botifarreta negra, toveta i de goma dura alhora. Miro al calaix de les potingues i agafo el lubricant abans de continuar. Li abaixo el pijama fins els genolls i amb els llavis i la boca sense dents em disposo a engolir la llangonissa i fer-la créixer. Amunt i avall primer amb els dits polze i índex deformats per l'artrosi. Sembla que la cosa rutlla. Premo llavors el gland amb les genives i el tronc amb la mà tancada i accelero el vaivè. Ohh, quin bé de déu! I sense píndoles, que ja no en teníem. Ara sí, obro el flascó del lubricant, me'n poso una bona quantitat a la rosella i m'hi entaforo el flascó per la part arrodonida per anar obrint camí. Quan veig que vaig fina m'eixarranco sobre el Claudi i m'hi clavo fins que es desperta. Aleshores m'abraça i es mou amb ritme, això no ho ha perdut, dins-fora i jo pujo i baixo i els pits em fan l'esquella i els mugrons es fan de pedra i em faig aigua i em pixo mentre ell s'escorre com un sortidor de font de colors i sua i suo i gemega i crido i caic damunt d'ell i em besa i el beso i sento l'esquena mullada i la figa xopa i el llit tot moll i la felicitat és un clau que sosté un rellotge que marca les hores que ens resten... per molts anys, dic

TREN DE NIT

Els morts mai no hi són quan els necessites. Acostuma a aixecar-se ben d'hora ben d'hora; surt una estona al bosc a collir llenya, que l'estiu s'acaba i cal omplir la llenyera abans que arribin les pluges; fa un dinar bàsic -patates, carn i fruita- i, a la tarda, baixa al poble. A can Cisco troba els companys de manilla i s'hi està fins que es fa fosc. S'hi troba des de que eren jovenets i feien campana a l'escola. Al capvespre, mentre els altres tornen a casa on els esperen la família i el sopar, enfila cap a l'estació on esperarà l'últim tren una nit més. En sent la vibració a l'andana i n'escolta el xiulet abans de poder-ne veure la llum groguenca, difosa per la calitja del crepuscle. El monstre de ferro s'atura davant seu amb un esbufec ple de llàstima i n'Enric s'hi atansa i acluca els ulls per mirar qui en baixa. La Sandra tampoc no ha vingut avui, els morts mai no hi són quan els necessites. La Sandra va marxar una nit com qualsevol altra, per sempre, sota la ferralla d'un darrer tren de la nit com qualsevol altre. Potser l'Enric, algun dia...

EL BAT DE BEISBOL

Encara podia dir que no. Que no havia estat ell. Li sabia greu per dintre, no per ell sinó pel galifardeu de la pistola de plata que el mantenia tancat qui-sap-on des de feia qui-sap-quan. Quan li manà de treure's la roba i posar-se de quatre grapes, ell que era verge pel darrere, una humida esgarrifança de terror dibuixà en el seu rostre la ganyota del sotmès. Es féu embenar els ulls; no volia que més endavant, quan el record l'assetgés, se li fes present l'estança dels prestatges plens de llibres polsegosos, la taula rodona i la cadira coixa, el gibrell on feia dies que... Sacsejà el cap, fastiguejat. Pregà a la figura negra que s'apressés, que acabés com més aviat millor.  "Ara, ara. Relaxa't." digué la veu darrere del passamuntanyes. Es movia com ballant, amb els braços flexionats i movent el cul com una vedet acabada i tossuda. S'esmunyí un instant davant seu i prengué el bat de beisbol; li ensenyà, abaixant-li un moment la bena, i el feu oscil.lar , ufanós davant seu. 

   Mentrestant la Maria corria travessant en diagonal, desesperada, el camp de blat. Més enllà, el camí vorejava terrós la sèquia que alimentava la masia i els seus cultius, temps enrere. El casalot on havien passat tants estius amb l'àvia Consol, ella i la Magda. En arribar-hi, reposà un instant recolzant-se en l'ampit de la finestra de vidres enfosquits per la pols. Tragué la pistola reglamentària, n'alliberà el fiador i entrà, sigil.losa. "Les golfes", rumià retrocedint trenta anys...

   La porta, estranyament, estava oberta. Tragué el cap. L'home eixarrancat de quatre potes li ensenyava el forat negre, sense voler. Darrere seu la dona del bat de beisbol i mirada encesa es disposava a penetrar-lo pel broc gros. "Magda!!" Cridà l'agent amartellant l’arma. La seva germana es girà, confosa; plegà les cames i es deixà caure. "Va ser ell, Maria, va ser ell". Respongué la Magda entre sanglots...