dissabte, 28 de març del 2015

VERMELL

Vermell
Com un hàlit d'ànsia
Fet miques.
Com una tros de tu
Omplint-me els ulls
De borrissol esmolat
Vermell
Com la sal esgranant
Les ferides obertes
Encara
Com un esbufec
Esfilagarsat
Vermell
Com l'aspra vergonya
Que consumeix
Avui
El pòsit d'esperança
Que em donava el teu nom
Vermell

divendres, 27 de març del 2015

L'IU


L'Iu duia sempre a la butxaca un cervellet de conill marinant-se en esprit de vi dins un potet de vidre. L'àvia li havia regalat pel seu aniversari perquè deia que el protegiria dels malastrucs. Mai no el deixava enlloc ni a ningú, no fos cas que els caigués a terra i es trenqués. Llavors sí que es podria considerar desgraciat, sobretot si ho arribava a saber l'àvia. 

Abans li feia por anar a l'escola perquè hi havia un nen que sempre l'esperava a l'hora de sortir al pati per a atonyinar-lo. L'Iu no savia per què. No li havia fet mai res. Sovint pensava que era perquè ell era petit i esquifit i, aleshores, aquell marrec se n'aprofitava. També hi havia un altre nen, aquest més gran, que sempre li deia ulls de granota, a més de quatre-ulls, això ja era un clàssic, perquè duia ulleres de cul de got.

Però des de que carregava a totes hores aquell cervellet ja no sentia cap temor. Els companys ja no reien d'ell. Ara el convidaven a jugar amb ells, sortien plegats de l'escola, xerraven i s'explicaven acudits...fins i tot compartien secrets quan parlaven de les nenes. 

Aquell cervellet de conill que l'àvia li havia guardat en un potet de vidre per a regalar-li pel seu aniversari semblava, de debò, miraculós i l'Iu era immensament feliç al col.legi nou...

diumenge, 22 de març del 2015

NEDAR D'ESQUENA

Morir als teus llavis
Entreoberts
Mastegar-te el somrís
Que m'encisa
Nedar d'esquena
Copsant sota meu
El tacte lleuger
De les teves cuixes

Obrir el camí misteriós 
Sense pressa ni destorb. 
Beure'm l'anhel 
En un sospir sense vent
Caramel.litzar-te els mugrons 
A punt de creu i xuclar-ne la fi 
Sense poder ensabonar-te

M'esquerdo en un neguit
Que m'empeny per dins
Esborrant-me.
Miro enfora i no véns
Encara pel camí
De sempre.
Estenc el coll amunt
I crido.

Endevinar-te els mots amagats
Somiar que em busques
Enllà del sol, del vent, de la mar
Somiar trobar-nos
Escampant la tempesta
Enllà dels petons estrenats
Somiar que tot és nostre.

Humides metàfores
Que no siguis l'objectiu
Sino tan sols
La conseqüència

Em moro d'encongiment
De tanta pluja amarant
Tot l'enuig i tanta ànsia
De tant voler-te lluent
Al meu llit,  al meu prat


Em moro
I en tindré prou 
Amb un boca a boca profund
Llepant-te l'escuma 
Del cafè en els llavis

Perquè
No saps quant de desig
Esdevé plor en l'espera
Quanta espera, desfici,
Quanta ombra no pren
Els espais buits 
Quants espais ombrívols
M'assetgen

I tot, a la fi, 
Esdevé pluja d'estels
Si puc assaborir
L'acidesa 
D'un bon kiwi a mitjanit.

dissabte, 21 de març del 2015

ENDEVINAR-TE


I trobar 
Que si no hi ets em perdo.

No creguis que sóc 
Un xec en blanc.

No creguis, tampoc,
Que en aquesta hora lleugera
Sabràs llegir-me per sempre.
Que les meves lletres
Són tortes amb els llums
Sempre apagats.

Només ompleno pàgines
De plàstic en blanc i porpra
Només lleus pensaments 
De tu sense roba 
Galopant-me a cops
De vent i gebre

Tenir la bola de vidre

Endevinar-te
Tots els pensaments
Clossos
I tancar els candaus
De les manilles
Del temps.

Redreçar els camins
Avançant de tort.
Mai, mai, 
Recorda, mai,
No podrem arribar
Sense entrebancs.

Aixequem-nos forts, doncs, 
I fem-ne via
Que el dia se'ns fon
A les parpelles.

divendres, 20 de març del 2015

DESPRÉS DE LA PLUJA

   Esdevingué el silenci després de la pluja. Com un esborrall de guix fracturat en una paret blanca. Com un terrabastall ple de comiat urgent. Com aquelles gotes que s'inflen i esclaten en les llambordes arrodonides de tan de passar feixuc i anar mirant enlaire i no sentir res. Ni el vent, ni la neu ni tan sols la calamarsa dura dels teus crits. 

   Caminar sempre endavant sense paraigües, trobar sopluigs nous i vies fermes. Sentir una nova veu besant-me. Perdre de cop la vergonya i llançar-me sense xarxa al més profund dels teus braços. Encendre de nou el desig i no aturar-nos. Desxifrar-te cada espai lliure, tenir la certesa que em vols teu i en tindrem prou, després, de mirar-nos els ulls. Perquè sento que ets el tren de mitjanit. Que potser no n'hi hagi més, cap més, i demà no vull despertar glaçat en una estació deserta sense bitllet. 

  I, malgrat tot, la confusió omple de por la travessa. Por d'anar enrere esquivant els teus cabells. Por que no et faci treure la boira de cap somriure. Por que les pors se'ns mengin crus i no siguem capaços. Por dels frens que ens lliguen els peus. 

   Viure la nostra banda sonora rere els vidres de l'autobús veient caure, mansa, la pluja que ens bressola mentre el rugit del motor ens adorm sense sentir-ho, abraçats en el caliu d'un somni compartit. 

 I sentir-me tan estrany que no vull arribar-te tard. 

   Veure't com un dibuix que pren forma a poc a poc. De línies que se solidifiquen en un paper blanc per estrenar. I desitjar-te malgrat tot. Sense demà, sense ahir, només ara que els estels somriuen i ens parlen a cau d'orella, xiuxiuejant-nos suau que no ens rendim. Perquè el futur, tot i esquerp, ens pertany.

dijous, 19 de març del 2015

ARA

I sentir-se tan estrany.

Sentir que em bull la il.lusió i témer-ne el desencís. Devorar la incertesa a cops de sospirs inexplicables. Gosar a poc a poc explicar-te coses senzilles i fer-te-les entendre amb un primer petó. Detenir l'ànsia perquè no caiguem en les presses.

I, malgrat tot, desitjar-te com si no hi hagués demà.

DORMIR



DORMIR

Dormir
Com gats entortolligats
En una abraçada tova
Prémer el ventre
En les teves natges
Acoblar-nos
Amb els ulls tancats
I remar d'esma

Llisquen ulls avall les gotes
D'aquesta pluja mandrosa
Que canta suau la tarda
Entregiro el teu cos mirant-te
Mentre despertes i em somrius.



ES FA TARD

Es fa tard i l'ombra
Difusa d'una altra
Nit fosca s'acosta
D'amagat
Em cobreix les espatlles
Amb el seu alè pudent
I se m'endú discreta
Pels camins de la por
De no trobar-te.



CAP LLEI

Car no sé 
Si un glop de plom  prop teu 
No em deix el cor 
Sens gens de por. 
Si cap llei no pot mai fer 
Del teu cul un bon tros de pa
per al meu jorn.

diumenge, 15 de març del 2015

FOC

Baixa
La febre
Pels forats de la camisa.
Desprèn
Oli de foc
Engrunes de sexe bullent.
Atrapa
El teu cos
Espurnejant de gel
El teu nom.

Avui,
Que t'oblido, llampega.
Un punt de llum negra
Pres en un cabell trencat.
Avui
Que destrio les formes 
Translúcides 
Amagades tan lluny.

Petons
De refugi incert,
De pluja sota una estrella
Que tremola de fred.
Petons
De foc amagat
En les teves cuixes
Tancades.
Petons de carbó
Fumat.

Fumejant
En un frec de la teva pell
Calenta 
Tancar els ulls
I veure'n el tacte suau
En cada tros de porus
Obert.
Delir-me sense
Vergonya,
Desfer-me d'ànsia.

Imaginar
Miralls esberlats
Olor de núvols de sucre
Tentinejant.
Vessant d'esquitllada
Desitjos de l'escalf
Que em prometeres
Ahir,
Sota els llençols
Encara blancs.
.

dijous, 12 de març del 2015

FIL

No vull que la fosca
Netegi de blaus
L'ànima inquieta
Que beu dels teus ulls
No vull que et fonguis
Sense jo ser-hi
Per escalfar ton desig

 Vull que tan sols el fil
Dels teus pensaments
M'arrossegui a la misèria
Que m'estiris la llengua
Omplint els cabassos
De jocs bruts i passió

Que m'eixuguis les cames
Cada cop que et desprenguis
Que em miris, em besis el pit
Si m'has mullat les costelles
D'aquella mel que m'agrada

dimecres, 11 de març del 2015

PUNTS SUSPENSIUS

LA FRONTISSA

He buscat de nou
El teu somrís
En la pols dels llençols.
Aquells tan blaus
Que no gosàvem tacar. 
M'he adonat,
En la frontissa,
Que ja no volies ser-hi.



DORMIM

Dormim
Els colors del somni
Són cabells despentinats
A contrallum
Humides transparències
Suggerint nueses
Encegadores 
Finestrons oberts



PUNTS SUSPENSIUS

Segueixo la línia 
Dels punts suspensius 
Que tot ho obren
Esglaiant-me 
En aquell paràgraf 
On tot es fa verd. 
On tot l'enuig 
Es desfà dins teu 
En un esclat de memòria

dissabte, 7 de març del 2015

DELIRAR

Solidificar-me
Després de romandre fos
En un plec del teu cos.
D'ésser espurna de cel
En el punt més calent
De les cames obertes
De la febre.

Delirar 
Amb el teu nom al front 

Sense saber quantes hores, 
Quantes escletxes sabràs obrir 
Sense ferir-me. 
Esbrinar la certesa del mal d'ulls
En cada instant de foscor.
Garbellar l'esguard plorós,
Dubtar sense por ni enyor
Fins a veure-hi clar l'embús
I perdre-nos-hi mandrosos..

divendres, 6 de març del 2015

PEUS DESCALÇOS



La sala emboirada 
Sacseja els vells esperits 
I et veig somriure de nou. 
Un antic regust de mel 
Se solidifica en els llavis oberts 
I t'espero..

Com sempre

Arribes arrossegant 
Els peus descalços, 
Allargues les mans.
Amb les galtes enceses, 
Beses l'aire fugaç 
D'unes parpelles descolorides, 
El dolor d'un sospir.

T'acostes

No goso tossir les flames
D'aquest vent feridor
Que duus darrere
Que et perssegueix
Guiant-me sempre
Pels profunds marges
Dels més foscos racons
Del teu cos encegador.

I em perdo


dimecres, 4 de març del 2015

ÍNTIMA DEMÈNCIA


Arrossegar-me pel temps indomable 
Nedant en piscines de quitrà 
I no avançar més. 
Restar immòbil 
Esperant-te sortir del no-res 
I respirar-te.

Flairar-te en un núvol
De suc de maduixa
Caminar sempre maldestre
Amb les butxaques molles
I tot i així seduir-te
Sense fer res

Íntima demència caòtica
Nítida presència sulfúrica 
Llàstima d'absència càrnica.
Pell i pèls en la gran veu
Dels porcs fent mal d'ulls
Al forn de la nit.

En un esquinç
La boca plou, constant,
Mots d'intensa basarda
Descolorida
Grisos perfums opacs
Amaren d'escuma espessa
L'alè d'un nou rastre.

diumenge, 1 de març del 2015

OLOR D'ANIMAL


Vaig a somiar-te de dia
Que de nit no et trobo
La migdiada és teva
Polsim de sol 
Entre llençols verges
Mandrosa manyaguesa
Bressolant-te..

En la immensa planície, 
Ajagut vora el riu creixent, 
Esmolo les urpes 
Esperant que un instant 
De feblesa et faci recordar 
La meva presència. 

Te m'acosto sigilós
Sota la lluna encesa
Respirant la mudesa
Pregona de la nit
T'encerclo, t'escolto
T'escampo en la nit
L'olor d'animal.

COM UN AIRE LLEU

Com les potes 
D'una desganada pregadéu 
Et fregues les mans 
Abans d'atrapar-me. 
Com si vulguessis dir-me 
Que no te m'acosti encara

Com un aire lleu m'envoltes
Em dus l'espera tova
De les teves manies
Sacseges els remolins
Entremaliats
Dels embolicats rínxols
De la nit

I pressento que...

El què no escrigui avui,
Potser,
No ho escriuré mai

Perquè els voltors 
Volen baixos de matinada
Se't fiquen en un ronc 
I t'ofeguen

El què no et digui avui,
Potser,
No ho sabràs mai

Perquè les lluernes
De seguida s'amaguen
I el joc dels disbarats
S'acaba.