dissabte, 10 de març del 2018

L'ESPURNA

L'ESPURNA

“Un dia perdrem la vergonya, sinistres autòmates de pèl i de carn" TCM

En un racó del quarto que compartiren es fa petita entre somics i llàgrimes de foc. Seu a terra, les cames arronsades a tocar de les natges, nues i fredes en el sòl de la nit. Li couen els cops, els desprecis. Les ferides encara obertes ensangonen les rajoles i se sent l’ànima encongida amb la por senyora dels pensaments. Paràlisi. L’home ha sortit amb un violent cop de porta, camí del bar. Sap que tornarà per acabar la feina.  Una profunda nàusea l’estremeix i vomita aigua. Obre la boca tot el que li permeten els blaus dels rostre i pren aire amb desesper.

“M’he d’aixecar. No puc quedar-me esperant que torni.” Poc a poc s’incorpora, camina resseguint la paret amb les mans per no caure. Amb l’esguard esborronat aconsegueix d’arribar a la cuina. Regira el calaix dels malendreços on sap que hi ha cable elèctric. Maldestrament el connecta a la sortida dels fusibles. Prova el contacte. Estén el cordó pel passadís fins a la porta de casa de manera que quan el marit fiqui la clau al pany es produeixi l’espurna. Alleujada, torna a l’habitació, s’arrauleix sota les mantes i s’adorm en un sospir d’incertesa...

divendres, 2 de març del 2018

AIGUA DOLÇA

Amarats de desig no endevinem la fi del desastre” TCM.

La còmplice penombra de la sala aconseguia que als seus ulls aquella sil.lueta aparegués lleugera i temptadora. La nit acompanyava i la sensualitat d’aquell cos de vidre l’atreia amb una força com feia temps que no sentia. Tot ell es regirava i amb els ulls tancats pensava en tot allò que podria fer. Era bruna com una escampada de canyella damunt la taula. La imaginava picantona com un gra de pebre que li esclatés entre les dents. Pensava en el somriure efervescent d’aquella boca rodona. Respirà i ho deixà córrer. Es va aixecar i va enfilar cap els serveis mirant-se-la de cua d’ull. Després d’un riu apressat es renta les mans i descobreix el rostre suat i emvermellit que l’observa des de la boira del mirall. Fa un bol amb les dues mans, aplega tota l’aigua de la que és capaç i es renta la cara. Ha arribat l’hora de demostrar-se que pot fer-ho. No pot seguir essent esclau d’aquella debilitat. 

Surt. Aparentment tranquil travessa la pista de ball sota una eixordaora música metal.lica i desconeguda que amenaça la integritat dels seus timpans. No sap si podrà dir res i ésser escoltat entre tant de xivarri. La noia l’espera asseguda en un tamboret a la barra i es tira els cabells enrere ensenyant aquella piga sota l’ull esquerre que l’encén de desig. Se li acosta i li diu alguna cosa a l’orella. Ella somriu, maliciosa. L’Esteve crida el cambrer aixecant el braç i demana les begudes. Ella un rom amb gel, ell un Vichy de mig. Es besen llengua amb llengua i mirant-se als ulls s’ho diuen tot. Escorren d’un glop els gots i se’n van de bracet.

L’Esteve es desperta amb la primera claror del dia travessant les cortines. L’Olga ja no hi és. Quina nit. Feia temps que no feia l’amor amb tanta ànsia i tantes vegades en una sola nit. Sis mesos per a ser exactes. El temps que ha romangut intern en la clínica de desintoxicació. Demà, a la primera reunió de teràpia dirà als companys alcohòlics que només va beure aigua. Vichy.