ESTACIONS

ESTACIONS

  Feia molt de fred a l’estació dels ferrocarrils. Mentre t’esperava, en Grew es bufava les mans i l’alè s’escampava escales amunt. Recordava la teva veu càlida i acollidora però no sabia com eres. Caminava andana amunt i avall donant cops de peu al terra endurit pels pas del temps i de la gent. Hores després el cap d’estació se li atansà amb un somriure empàtic -No ha vingut, oi?- No- mussità el noi. -Haig de tancar- féu. Amb les mans a les butxaques, en Grew se n’anà en l’últim tren i arribà amb el temps just per agafar l’autocar que l’havia de dur al poble. “Aquestes noies de la capital...” Pensava de tornada. En arribar, digué un hola esmorteït a la família i se n’anà al llit. -No tinc gana. Mai més no tornaria a quedar amb cap desconeguda. Ningú no sabia que l’endemà nevaria. Cap al vespre, després de la feina, s’estirà al sofà i la llum s’esvaí. Tot el poble a les fosques mentre la neu xiuxiuejava defora les cases. L’escalfor de l’estufa de llenya endormiscava en Grew quan un so estrident l’aixecà de cop. Prengué el telèfon a corre-cuita. -On eres ahir, que et vaig estar esperant tanta estona a l’estació del metro?, digueres amb aquella veu que tant l’encisava...

COLORS

COLORS

  Acaba el torn al migdia. Vuit hores esperant la sirena. Aquella mateixa que toca de matinada tan bon punt tanca els ulls ara es fa de pregar. No s’entreté per tornar a casa i fer-nos el dinar. Nosaltres ja hi som i l’esperem fent els deures. Mentre dinem ella surt al pati, amb el martell gros trenca el gel del safareig i renta, fregant i rebregant els nostres segons jerseis. Tenim  sort de tenir-ne dos cada un (heretats dels fills de la modista que quan els queden petits ens els dóna), hi ha nens que només en ténen un i el duen tots els dies. Després de dinar tornem a escola els nens i a la fàbrica la mare, a fer unes quantes hores extres, inacabables i mal pagades. Ens retrobarem a l’hora de sopar, cigrons i una coca-cola per tots  cinc i els dies especials un tros de carn que mai no sabrem d’on surt. Tot es ben gris i emboirat: el carrer, l’escola, la fàbrica, l’esgléssia; el cine, no ho sabem i la piscina, blau de mar i inabastable. En ben sopat mirem el televisor en blanc i negre mentre estudiem i fem els deures i ella cus  o pela pèsols. Els caps de setmana podem jugar al carrer tot el sant dia.  Els diumenges no ens deixen jugar amb alguns nens després de missa però ho fem d’amagat, ja sabem que no és per ells sino que les seves mares no ho volen, no sé per què...Suposo que témen que els enconanem la pobresa. 

   La mare sempre em deia que quan ho veiés tot negre agafés l’escombra, recollís la roba, estripés els diaris i en fés una foguera al pati. Avui ho he fet. He netejat totel pis. La bugada estesa ja és eixuta i plego la roba a poc a poc. Acabo de seguida perquè la meva roba és minça i lleugera. He fet quatre feixos amb els diaris d’en Daniel que encara romanien per aquí per allà en qualsevol estança i, enmig del menjador, n’he fet una foguera. Això sí, després d’enretirar-ne el televisor i el sofà nous que vaig comprar quan se’n va anar. La fumera era verda. L’esperança, malgrat les parets s’han fet negres de fum, també...