diumenge, 31 de desembre del 2017

VINT EUROS

VINT EUROS

   No sóc amic seu. Com n’he de ser si vé caminant a l’escola? Com, si duu les espardenyes foradades i la maleta dels estris relligada amb ràfia perquè la cremallera se surt? Si els seus llibres són heretats de son germà que els heretà de la Maria, la gran, aquella que sempre arriba despentinada i amb la bata recosida? No. No sóc amic seu. Mai.

   Avui m’ha portat a estudi la mare. Té un cotxe nou, vermell, que fa olor de cautxuc i cuir acabat d’estrenar. El pare està de viatge amb aquella novieta seva tan guapa que es va firar en deixar la mare. Tan de bo es casin. M’agradaria trobar-me-la nua enmig de l’escala que puja a les habitacions i tocar-li el cul com sense voler. I que m’ensenyés d’aqui uns pocs anys tots els secrets dels grans. La mare xerrava i xerrava mentre conduïa. Segur que parlava del pare però no me l’escoltava. Anava amb els ulls fixos en el mòbil últim model que m’ha comprat, ell. Sempre que se’n va me’l canvia. Que guai! La sabateria encara està tancada a aquestes hores. Les meves vambes s’han de rentar, me’n calen unes de noves. Les regalaré al Marc. No, millor les llençaré, no li escauen i no som amics. Ja ho he dit , oi?

  En arribar m’he reunit amb els meus companys i comentàvem la pel.lícula d’ahir a la nit, Fast & Furious. Quins cotxes! Quines paies, amb aquelles tetes! Quan hem vist acostar-se en Marc ens hem fet a un costat. Fa mala olor. A ca seva es renten poc i no tenen videoporter, tan sols un picaport. Els han tallat la llum fa mesos, i no els tallen l’aigua perquè la Maria fa feinetes de tant en tant a cal  pastisser... Si s’arreglés una mica...

   L’Onofre és un nen enorme, de gras i alt; en fa dos de tots nosaltres; és repetidor. És qui ha apallissat en Marc. Li he donat vint euros perquè ho fés. Primer, que li demanés el caramel de llimona de bones maneres. Si no, que li prengués. S’havia de fer justícia. No pot ser que en Marc tingui aquell caramel i se’l mengi davant nostre i jo no en tingui cap...

LA CORDA



   El dia que vaig perdre la feina vaig decidir que havia de marxar. Fou tan gran el trasbals que m'inscriguí en un curs d'anglès d'allò més car. Garantia que en dues setmanes podria anar a Londres i fer-m'hi entendre com si en fos nadiu. 

   Així fou, doncs. 

   Una tarda, en un pub, vaig conèixer una dona el fill de la qual s'havia penjat del pont del tren, sobre el riu. La cervesa anglesa no val res. M’ho explicava al matí i les llàgrimes li feien perdre el fil. Havíem passat la nostra primera nit junts i crec que es pensava que m'ho podia dir, en confiança. Me la mirava i li somreia. Ella abaixava el cap i es mocava. Després també somreia però no li brillaven els ulls. Els cursos de comunicació no verbal són per aprendre a dissimular i vaig preguntar-li, de repent: "Colar-se al súper compta com a estratègia de mercat?" Si em deia que no, era una bleda, anglesa però bleda; si em responia que sí, podia deduïr-ne que allò del fill potser no era cert...

   No són fets els ganivets per a les mandonguilles així que...

   El tren surt de l'estació entre sol i boira, camí de l’aeroport. Em sembla veure, en una barana del pont, un tros de soga blanca... 

diumenge, 17 de desembre del 2017

PELL

PELL
NAUFRAGS EN UN CLAU ROENT
FEROTGE
ESLLANGUIDA LLUNA TAFANERA
QUE ENS MIRA I REVIU
MELANGIOSA
EL DIA QUE EL SOL LA TROBÀ
SOLA PERDUDA
RERE LA LLUM DEL CAPVESPRE
LLENGÜES
AVENTURERS D'ESPASA DE TALL
PROFUNDA LLAVOR LLUITADORA
QUE ENS ALENA FURIBUNDA
I MALDA GRIMPANT
ATZAROSA
COM ELS DIES DE COLLITA
I SUAU
ENS ENCORATJA
LA PASSIÓ SOTA ELS NÚVOLS
SUOR
ESVORANCS DE CALMA PERDUDA
XIUXIUEJOS DE GUST DE PERA
ABANS QUE EL SON ENS ACLAPARI
ABANS QUE EN UNA ABRAÇADA
DORMIM