diumenge, 27 de setembre del 2015

BESA'M

Fores plugim mentre el sol
Em rosegava els ossos
Sense treva.
Fores sol quan la neu,
Fugissera, 
Em glaçava el somrís.
Fores somriure quan
De nit
Nevava de veres.

Ara...

Resumeixo en un sospir
Tot el fred de la pluja
Imaginant l'escalf
De les maduixes.
Aixafo tots els cristalls
De les pedres roges
De l'aigua que baixa
Tèrbola

La granulosa esfera de foc
M'omple la gola d'ofecs,
Bullentes engrunes d'oli
Desfent-me per dintre
Sacsejos convulsos
Obrint-me ossos i pell.

Sé, peró, que un dia
Se n'anirà la tempesta
Que un sol lluent de color lila
M'ocuparà els pensaments
Amorosint-me
Fins que pugui caminar sol.

Així que..

Besa'm
Amb les pupil.les, amb les parpelles
Amb les pestanyes i el paladar
Besa'm com vulguis
Fent-me pessigolles
Amb l'alè de les teves galtes.

Besa'm...



dissabte, 19 de setembre del 2015

MALGRAT TOT L'ENYOR

Intuir que la nit s'acaba
Quan la lluna ja no riu
En arribar l'albada.
Saber que l'ombra
Tatuada sense punts
Mai no deixa escletxes
Malgrat tot l'enyor.

Intuir
Que allò que és Incert
Devora allò que és possible 
Quan el pudent oblit 
Se'ns fa càrrec. 
Quan els records 
No són res més
Que tirabuixons 
Entortolligats d'angoixa
Malgrat tot l'enyor.

Prenc de la safata
Desitjos malbaratats,
Concentro la immensitat
En un únic punt negre,
Esprémo l'oblit
Fent-ne suc d'aranja
Fins a podrir-lo,
Condenso la sang
En un clau rovellat
Que em fereix encara
Malgrat tot l'enyor
Que roman perenne
Darrere tots els revolts.

dimarts, 15 de setembre del 2015

MOMENT

Tot és moment
I el moment esdevé foc.
Joc de daus envoltant
La sort.
La mort dels temps
Apaivagats, suspesos,
Malmesos en l'oblit
D'una gota
Perduda entre mil,
Glaçada enmig d'un hivern
Immens que torna, calent,
Que gira i escalfa i reventa
Les veus emmudides.

dimarts, 8 de setembre del 2015

PERMÍS PER DEFUNCIÓ

 Fou prop de nadal que morí el pare. Només de sentir l'esgarip del telèfon un esglai de pressentiment recorregué l'espinada d'en Manel. De seguida sapigué que el pare estava greu. S'atançà amb passos indecisos a la porta del director i trucà tímidament. Sentí com un roig de timidesa li pujava per les galtes i li encenia el rostre. Després de tres trucs i una espera que se li feu incomprensiblement llarga el director, amb una veu greu i prima que no es corresponia amb el seu càrrec, li permeté d'entrar. En sortir, tenia la cara groga i les parpelles caigudes i caminava arrossegant penosament els peus. Quatre dies de permís, no remunerats, és clar. I podia donar gràcies. Que no estaven els temps per perdre hores de feina. I, si no hi estava d'acord, ja savia on era la porta. Hi havia una pedra a l'entrada de l'oficina que, si li donaves una coça -fluixeta,eh!, que no calia massa força- de sota en sortien, com sargantanes descobertes en actituds copulatives, centenars de pretendents que farien la seva feina per la meitat de preu o potser, si n'hi havia molts aquell dia, se'n podrien llogar tres pel preu d'un..

dijous, 3 de setembre del 2015

AQUESTA COÏSSOR

Aquest rau-rau
Que se'm menja,
Aquesta coïssor
Que em despenja
Dels núvols
Rosegant-me les dents.

Aquesta caiguda lliure
Damunt les flonges
Llambordes 
Que esperen la nit.
Aquest incert devenir
Que ja no m'espera.

Les pigues negres
No són res més 
Que records d'una
Ungla trencada
Enmig d'una nit
Que no arriba mai,
Enmig d'uns ulls bords
Sota la vànova encesa.

Uns peus que graten
Translúcides veus
De fugida.