divendres, 19 de juny de 2015

CATXIMBA

Catximba


Els petits monstres van arribar de matinada. Caminaven amb els ulls tancats, a contracor, agafats a les meves mans. Arrossegaven els peus i la pols del petit camí que creuava els parterres del jardí se'ls ficava entre els dits descalços. Havien deixat de somicar moments abans i, per primera vegada, els vam veure somriure. Catximba els havia va bordat estranyament en descobrir-los i en les pupil·les dels germans una espurna va lluir fugaç sota  la nit sense lluna.

   Els àrem posar al llit sense que volguessin sopar ni prendre res calent. A la llitera, el nen damunt i la germana a sota. En fer-los els petons de bona nit vaig percebre el fred de les seves pells i la rigidesa dels seus rostres. No em vaig estranyar. A Rússia no havien tingut l'afecte de ningú, tan sols maltractament.

   Les notícies del matí alerten de les morts inexplicables d'una parella d'arquitectes joves que acabaven d'arribar d'un llarg viatge. Dos anys a Rússia per poder sortir finalment del país amb els seus nous fills adoptius. Ja se sap: la burocràcia de l'est, el teló d'acer.

   Els germans, al sofà de la institució que se n'ha fet càrrec, riuen davant del televisor i s'abracen com si estiguessin veient dibuixos animats.

  Catximba jau, exànime, al parterre gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada