LA CORDA

   El dia que vaig perdre la feina vaig decidir que havia de marxar. Fou tan gran el trasbals que m'inscriguí en un curs d'anglès d'allò més car. Garantia que en dues setmanes podria anar a Londres i fer-m'hi entendre com si en fos nadiu. 

   Així fou, doncs. 

   Una tarda, en un pub, vaig conèixer una dona el fill de la qual s'havia penjat del pont del tren, sobre el riu. La cervesa anglesa no val res. M’ho explicava al matí i les llàgrimes li feien perdre el fil. Havíem passat la nostra primera nit junts i crec que es pensava que m'ho podia dir, en confiança. Me la mirava i li somreia. Ella abaixava el cap i es mocava. Després també somreia però no li brillaven els ulls. Els cursos de comunicació no verbal són per aprendre a dissimular i vaig preguntar-li, de repent: "Colar-se al súper compta com a estratègia de mercat?" Si em deia que no, era una bleda, anglesa però bleda; si em responia que sí, podia deduïr-ne que allò del fill potser no era cert...

   No són fets els ganivets per a les mandonguilles així que...

   El tren surt de l'estació entre sol i boira, camí de l’aeroport. Em sembla veure, en una barana del pont, un tros de soga blanca...