L'ESPURNA

L'ESPURNA

“Un dia perdrem la vergonya, sinistres autòmates de pèl i de carn" TCM

En un racó del quarto que compartiren es fa petita entre somics i llàgrimes de foc. Seu a terra, les cames arronsades a tocar de les natges, nues i fredes en el sòl de la nit. Li couen els cops, els desprecis. Les ferides encara obertes ensangonen les rajoles i se sent l’ànima encongida amb la por senyora dels pensaments. Paràlisi. L’home ha sortit amb un violent cop de porta, camí del bar. Sap que tornarà per acabar la feina.  Una profunda nàusea l’estremeix i vomita aigua. Obre la boca tot el que li permeten els blaus dels rostre i pren aire amb desesper.

“M’he d’aixecar. No puc quedar-me esperant que torni.” Poc a poc s’incorpora, camina resseguint la paret amb les mans per no caure. Amb l’esguard esborronat aconsegueix d’arribar a la cuina. Regira el calaix dels malendreços on sap que hi ha cable elèctric. Maldestrament el connecta a la sortida dels fusibles. Prova el contacte. Estén el cordó pel passadís fins a la porta de casa de manera que quan el marit fiqui la clau al pany es produeixi l’espurna. Alleujada, torna a l’habitació, s’arrauleix sota les mantes i s’adorm en un sospir d’incertesa...