dissabte, 16 de juny de 2018

CARGOLS

CARGOLS

“Cargol , treubanya, puja lamuntanya🎵...” 

Amb els ulls tancats, l’Agnès recorda el dia que el tiet Anton la salvĂ . Era a la banyera, com ara. Però no estava sola. No era prou gran i la mare tenia por que si no la vigilava un dia tindrien un ensurt. Una trucada repentina esvalotĂ  la mare. L’Ă via Cristina havia caigut en sortir de cal sabater i s’havia trencat la clavĂ­cula. La trucaven de l’hospital perquĂ© anĂ©s a recollir-la. “No pateixis, Nès, el pare et banyarĂ , avui. “BĂ©Ă©Ă©...” Li agradava que el pare la banyĂ©s perquè sempre la feia riure i jugaven amb els aneguets grocs i aquell taurĂł amb el qual feia veure que se la menjava. Feia uns dies que li havia comprat un cargol de plĂ stic i avui l’estrenarien. L’Agnès cantava mentre el pare l’ensabonava. Quan la tinguĂ© plena d’escuma prenguĂ© el cargol i li feu lliscar per l’espatlla, l’esquena, la panxa. El pare feia una cara estranya. SentĂ­ el cargol burxant per obrir-li les cames i engegĂ  a ploriquejar. No tenia por, era son pare! “Hola, Estava obert. Heu d’anar amb compte, no se sap mai qui podria entrar.” El tiet Anton, en la penombra de la porta del bany, mirava son germĂ  deixant anar el cargol dins l’aigua escumosa i negra...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada