B

Camina maldestre pel voral de la carretera. Duu l’olor dels purins encastat als narius i el fred arrapat als peus. El baf de l’alba ix espès per l’escletxa tremolosa de la boca entre els  llavis porpres. La topada ha estat esgarrifosa i no pensava sortir-se’n. Ha perdut les sabates entre la  ferralla i arrossega una cama però segueix avançant. Es mira les mans i no sap perquè no sent dolor si l’esquerra no hi és, el braç acaba en un monyó cauteritzat i no sagna. Millor, pensa, millor que no faci mal. El bosc, espès i aclaparador, l’atrau i en descobrir el caminoi s’hi acosta i conclou que potser en fara més via per arribar qui sap on. Veu llums a l’altra banda del riu així que no ho dubta i se n’hi en va. Per fi arriba al poblet amagat entre els turons, cases petites amb teulades de dues aigües i xemeneies fumejants. Entra en un bar, l’únic, que ja té la persiana mig abaixada. Els pocs clients, amb les galtes vermelles i les panxes contentes, se’l miren i es guaiten entre ells, estranyats. L’havien enterrat al matí perquè el cotxe de l’amo havia topat amb el d’aquell noi que ara els observa i pensa que la seva vida B, de zombi, serà millor, tal vegada, que la primera.