BOIRA

Després de la nit va arribar la boira, la que confón voluntats i destria complicitats. Llavors, en Fermí es va quedar cec de sobte.
Tots els colors esdevingueren blancs més enllà dels seus ulls i aquell blanc ho omplia tot, fins al darrer racó del seu coneixement.
Va aprendre a imaginar punts negres a l’horitzó que guiessin els seus passos, ara vacil·lants, maldestres i insegurs.
Conegué cada plec de les meves mans mentre ompliem de silencis els nostres passejos matinals pel bosc. Entrelligava els seus dits nervuts amb els meus, suaus, adolorits i inflats per l’artritis.
No parlava gaire. Només deia de tant en tant:
—Ja són aquí.
—Sí, Fermí, els puc olorar. Ensumo els seus esgarips rere els esbarzers, enllà de les falgueres.
Ell deia que els veia, que els punts negres dibuixaven rostres a la seva retina: banyes, ullals  foc pels queixals.
I devia de ser cert, perquè els seus ulls es tornaven blaus o verds segons el dia, negres sempre en fer-se de nit.
Un matí, després de rentar-lo, mentre li pentinava els abundants cabells blancs, va assenyalar darrere meu.
Vaig poder veure el reflex de la dalla resplendir en el seu esguard absent.
—Ho veus, Pilar? Ja han arribat.
—Sí, Fermí, en sento el tuf de mesc en l’aire.
Les calaveres, rialleres sota les negres caputxes, ens van oferir les mans.
S'ens van endur a poc a poc, pas a pas.
I els colors van tornar.