SAPS, AMOR?
Saps, amor, que aquesta anarquia teva, de lúbrics moviments i ossos desmanegats, em té ara la mirada guerxa i el cervell venut...?
Saps, amor, que quan romans immòbil eixarrancada del tot, em fas ballar sota teu mentre amb les galtones m'enganxes els llavis i em pessigues el coll anorreant-me els pulmons?
Saps, amor, que em dessagno gota a gota de pensar que l'horitzó se't menjarà crua un dia? Que restaré passant gana, fent dels teus pits salivera sempre més? Que no et menjaré més l'entrecuix daurat quan regalimi? Que et miraré d'esquitllada quan marxis i deixis la porta tancada...?
Sóc conscient que això esdevindrà. Fins i tot en sóc conscient avui, que encara no sé qui ets. Que encara no sé com balles. Avui, que encara els teus cabells no m'han fet pessigolles al nas ni els teus pits han fregat els meus en silenci, cavalcant al trot... Avui, que no et vull somni, ni màgia, ni desig...avui, que et vull real, corpòrea, ennuegant-me de veres...
Ho sé. I tot i així, l'esperança em remou les tripes i et busco cada segon en el no-res.
Un dia tindrè la mostra salvatge d'un dels teus àtoms més encisadors i el plantaré fons en un test i el regarè dia rere dia amb llàgrimes de sucre. L'adobaré amb vi d'enyorança fins que en tregui flors de vellut. Llavors, quan n'arribi l'hora, l'arrencaré tot i arrels i me'l posaré al llit pensant que ets tu. I et veuré aclucar els ulls en còmplice somrís. Abraçar-me i esfondrar-me dins teu en laberints de lumínics espetecs. I callarem. I sentirem respirar el silenci dins les nostres boques juganeres. I tots els batecs seran dobles en la immensitat dels llençols caiguts, dels peus entrellaçats i la buida transpiració dels minuts...
I quan desperti m'adonaré de la mentida del teu cos emmig del riu. De l'estèril imaginació de les meves nits, desvetllant-me entre confusos episodis d'èxtasi mental, de frenesí solidari amb els teus vaivens imaginats...
Però tot va acabar, malgrat els comuns desitjos, en un buit espès de quitrà fumejant, com un cafè que es refreda entre silencis de lluna nova, en un gener eternament fred, eternament fosc. Els passos esgrogueïts damunt la neu que s'amuntegava pels carrers sense netejar recollien les emprentes dels amants, fugitius absurds de calces encara molles. Els rumors bombàven les parets sempre blanques, sempre verges. Les bótes a les mans, fugies saltant damunt la pressa que et perseguia. La multitud, enfurismada pel desgavell dels teus mitocòndris, esperava a l'entrada de l'estació per no deixar-te fugir. Carregant-te damunt meu, ens n'allunyàrem...
En el desert del comiat, un últim i fred petó ens glaça les llàgrimes. I mai més ningú ens va ser igual...
FI DE L'EPISODI
Entrades
