diumenge, 9 de març de 2014

BOMBOLLES DE SABÓ

                                             
                                       BOMBOLLES DE SABÓ


   "No m'agafis amb pinces que em descongelo. Troba'm allà on se'm fon el sol a la gola i la pluja em crema els mots encreuats. Allà on el vent em desfulla el front i em pispa els cabells. Allà mateix on volies descriure llàgrimes com bombolles sabonoses lliscant entre pestanyes de plàstic. Allà on pensaves omplir-me les esperances i compartir les il.lusions"

   És lluny, sí... És lluny!

   Tot és avui tant lluny...!

   Perquè avui res del que toques es commou ni et mira. Res no et plany la dissort en la foscor ni atura el sol que t'enlluerna l'esguard desfent-te els ulls... Res no et fa ballar les parets en l'al.lucinació perfecta de la fi... Tot roman indiferent ara que restes immòbil observant la batussa; ara que ja no et cal estimar i et preguntes si tot el que volies era això...
Ara que en el teu cor la vida fa tard i no comptes cap més dia, cap més hora. Perquè tot és un blanc continu amb prou feines esquitxat de rostres somrients que no coneixes. Paraules de vent que ja no escoltes, que només pots imaginar i entristir-te'n en la falsedat. Sents que diuen unes coses però en són unes altres; els traeix el deix de l'avarícia, l'accent comú de la hipocresia, pols de carquinyoli sucat al cafè en llet, enfangant la tassa, els dits, els llavis, la llengua, l'estómac. Enfangant les parets del bany, una altra tassa, les tovalloles, aquell paper que et veu el cul quan es desborda... Enfangant el plat de dutxa abans que algú n'obri l'aixeta i et refregui les ingles i les natges i les costelles lumbars i el ventre sota el melic.

   Quines coses imagines avui que res no importa perquè te'n vas!
   
   Deixes enrere les claus i els mocs, els plors i els clatellots, el primer i el darrer, els pares i els fills, espelmes i vels, les mantes i les bledes, el peix i l'orgasme, plaers i neguits, les espurnes i el foc...

   I gent. 

   Gent que avui no és ningú; que fa i desfà cada dia igual que ha fet sempre; que et persegueix per la cursa dels anys sense arribar a deturar-te. No són ningú però no ho saben.
I rius endins del pit esclafant el dolor de la morfina, que se l'endú tot i et deixa tova, ennuvolada i flotant damunt d'aquells que encara t'esperen si vols tornar però saben que ja no és bo per a ningú. Ni per a tu, que no sabries què fer, ara, si esvalotant les flassades aixequéssis les cames i d'un sol salt marxèssis corrent escales avall... Perquè ja res no téns i no t'esperen i molt menys et tornarien allò que ja és seu. Els teus anys. Els teus anys amuntegats a les seves butxaques foradades, esmunyint-se sense fi pels camals de la desídia d'aquells fills sense memòria. 

   Ja desitges que arribi per fi el darrer instant i poder riure, lliure, per sempre. Que ja s'espavilaran els altres, massa els ho has dit i no ho han vist. Ara es barallaran i se separaran oblidant-se a poc a poc els uns dels altres i oblidant desprès la teva veu, la teva imatge, les teves galtes, els teus renecs i els reus petons...

    I riuràs. 

    I es diran els uns als altre que això no és el que tu hauries volgut. Sense saber, al cap i a la fi, que t'és igual. Que marxes tanquil.la i ja s'ho faran...!

    Perquè has estat feliç en la misèria i contenta en l'abundància i segueixes feliç en la plenitud de l'abandó total...

 FINS AVIAT



                                                                       FI

    
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada