dissabte, 13 de setembre de 2014

AIGUA I VENT

   

   Arrossego els genolls sense pedaços. La pell resseca, repelada, fa nusos. Fa engrunes de teixit esfilagarsat en cada pam de carn oberta.
   
   La suor remulla encara la sorra negra, compactada, endurida a cops de cap i llàgrimes crues, espesses, salades.

   Mots vestits de gasa i colors esvaïts, desmarxats, pàlids -crus, roses, grocs, verds- ressonen, malgrat tu, empenyent la meva nuesa, el meu esperit encara moll.

   Retinc la teva imatge boirosa allunyant-se lentament i blana, desapareixent de sobte dins el somni d'un estel moribund.

   Com si mai haguéssis existit.

   Com si tot hagués estat mentida. 

   Tanco els ulls. L'aire calent em fueteja el rostre, sense misericòrdia. 

   A poc a poc, miro d'aixecar-me. Les cames em fan figa. De genolls, reposo. Un últim esforç m'empeny amunt. 

   Dret, el sol m'enlluerna. Fent visera busco, encara, la teva ombra. 

   Aigua. 

   Aigua i mès aigua. 

   Tot és aigua empassant-se l'horitzó. Engolint-ho tot d'una sola queixalada. Escombrant el teu nom de la sorra verge de la nostra platja. 

    Aigua. Vent. Horitzó. Tu.

    Res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada