dissabte, 16 de maig de 2015

TOT RESTARÀ QUIET

“Tot romandrà quiet allà on ho deixi
El darrer instant:
Els papers, els llapis, els gargots.
M'enduré algun bes, un somrís,
El teu enyor tal vegada.”

    Emmalaltí de sobte. Sense adonar-se'n, els ulls se li feren vermell perpetu. Una coïssor persistent els hi humitejava gairebé a tothora. Feia alguns mesos que havia esdevingut un home amb un únic pensament. Ella se li havia instal.lat al front i somreia. El matí de l’adéu no s’ho podia creure. Ambdós havien despullat les seves ànimes a distància, entortolligant-se amb la xarxa que tot ho confón. Fins que ella, un dia, li digué prou. Que estaven massa lligats com per deixar anar les amarres que els mantenien lluny. Que potser fóra millor deixar-ho estar ara, que hi eren a temps. En Carles rumiava què havia fet malament i no hi estava disposat. El vincle se li havia fet massa fort i no sabria estar-se’n. “Caram! Tanta confiança, tantes confidències. I ara...” Es deia amb les mans mortes i el cor eixut. Semblava que una altra ànima dibuixava ara aquell somrís que abans li pertanyia.

   Un dia li tremolaren els genolls en  aixecar-se després d’apagar l’ordinador i no trobar-la. L’havia cercat de totes les maneres. Res. Tecnologia assassina. Amb quanta facilitat l’havia trobada i amb quina facilitat desapareixia ara enllà del núvol.

   Les parets li giravoltaven. A poc a poc, primer. Vertiginosament després. Caigué rodó a terra i no se n’aixecà. Tot fou negre durant un temps que no sapigué mesurar.

   Obrí els ulls. Aquella cambra tan blava no era la seva. No sentia cap mena de dolor. Només una veu que li deia “Sóc aquí”

   De primeres, no reconegué aquella veu que li semblà tan dolça. No era la seva muller. Provà de respirar fort i sentí enterbolir-se l’aire en els seus pulmons secs.

    Percebé una mà agafant la seva. Era calenta, ho suposava. Només podia ser ella. Gairebé sense esma, copsà l’enyor dels seus pensaments. Provà de parlar però res eixí de sa gola. Amb els ulls, segur que ella l’entendria, diguè: “Massa tard.”
 








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada