dissabte, 9 de maig de 2015

AEROPORT

   En Carles ha anat a espetegar a l'aeroport. S'entreté mirant els avions que arriben i els que se'n van. És aquí perquè la Mireia l'ha refusat. Un cop més. I ha sortit a vagar, errant sense objectiu predeterminat. Juntament amb el mar, l'aeroport és el seu lloc preferit per a deixar anar les cabòries. Ha vingut aquí i, mirant els avions, li ha escrit a la Mireia una carta que en realitat potser és només per a ell mateix. No sap si mai la hi ensenyarà. No sap si l'estriparà tot seguit. Bé, estripar-la no perque la tauleta no és de paper però sap que tan sols ha de prémer una tecla virtual per a fer-la desaparèixer. Ara somriu amargament. Pateix el desencís i l'abandó. La incertesa i la por.

   Imagina que un dia ella desapareixerà per sempre i no sap si ho podrà suportar. De vegades se sent gelós quan és rebutjat. Pensa que potser no ha sabut fer prou per que no el deixi. Que potser hi ha algú altre. No sent, en absolut, gelos del passat. Tan sols succeeix que imagina que tal vegada no és l'únic i no ho entén. O potser sí però es nega a creure-ho.

   Quan es cansa dels avions se'n torna. Agafa el tren i mentre veu passar el paisatge la seva ment se sent lluny. Tot és fum i no-res. Fugisseres llàgrimes es barallen per sortir i es fa fort. "No ploraré. Ja no vull plorar més." Se sent envermellir el rostre i els ulls a punt de vessar però no plora. Fa el cor fort i, traient un mocador de paper, es moca en silenci. Un romanès, o búlgar, o albano-kosovar, demana caritat pels vagons del tren. Fa veure que no pot caminar i quan el tren s'atura baixa a correcuita i s'enfila al vagó del davant.

   I en Carles pensa, amb amargor i desencís, que tampoc mai més no tornarà a demanar almoina. Perquè és orgullós i pensa que no cal demanar res a qui res vol oferir.

I, ara mateix, mentre el tren encara esbufega, pensa que ni tan sols pregarà que la Mireia li deixi l'engruna d'un bes com a penyora.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada