dimarts, 8 de setembre de 2015

PERMÍS PER DEFUNCIÓ

 Fou prop de nadal que morí el pare. Només de sentir l'esgarip del telèfon un esglai de pressentiment recorregué l'espinada d'en Manel. De seguida sapigué que el pare estava greu. S'atançà amb passos indecisos a la porta del director i trucà tímidament. Sentí com un roig de timidesa li pujava per les galtes i li encenia el rostre. Després de tres trucs i una espera que se li feu incomprensiblement llarga el director, amb una veu greu i prima que no es corresponia amb el seu càrrec, li permeté d'entrar. En sortir, tenia la cara groga i les parpelles caigudes i caminava arrossegant penosament els peus. Quatre dies de permís, no remunerats, és clar. I podia donar gràcies. Que no estaven els temps per perdre hores de feina. I, si no hi estava d'acord, ja savia on era la porta. Hi havia una pedra a l'entrada de l'oficina que, si li donaves una coça -fluixeta,eh!, que no calia massa força- de sota en sortien, com sargantanes descobertes en actituds copulatives, centenars de pretendents que farien la seva feina per la meitat de preu o potser, si n'hi havia molts aquell dia, se'n podrien llogar tres pel preu d'un..

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada