dissabte, 21 de maig de 2016

AIGUALIR-NOS

Sento que s'aigualeix un somni. Que s'esllangueix la lluna plena en la ganyota d'un somrís i plora. Per tot allò que en una nit de primavera fou promesa. Per la il.lusió que, a poc a poc, m'omplí de tu i de totes les matinades que bressolaven els meus anhels. No sé si el zero pot ser infinit ni si la mar s'assecarà aĺgun dia malgrat la pluja. Tampoc no sé si serem vius demà ni si demà passat ens colgarà la ceguesa i no ens sabrem mirar als ulls.
Ni si, tancats els ulls, ens hauren dit adéu o romandrem abraçats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada