LA FONT

LA FONT

   Fa vent i l’enramada que aixopluga la font es belluga amb remor de fulles seques. Coberts amb capes gruixudes els amants omplenen  les garrafes en el raig lent i fred que ix del cor de la pedra. Triguen força en omplir-se i tenen temps de besar-se sota el cobert, arrecerats de la pluja i dels esguards de les àvies tafaneres que passegen de bracet. Si un dia se’ls fa de nit ho aprofiten per fer córrer les mans sota els vestits, apressats i maldestres, i l’escalfor els encén els rostres. Aquells  petits gemecs deixats anar a corre-cuita espanten els gats i, a voltes, algun ratolí que cull les últimes engrunes del berenar.

 

   La Gabriela bufa i maleeix el noi. “Per què te n’has d’anar?” I el besa de nou, enfurismada, mossegant-lo amb força fins fer-ne sang, dels llavis. En Biel es fa el fort i reté un plor incipient. “No hi puc fer res. Són ells.” Ella pensa que tan se li’n fot, dels altres.  “Tu, no...”, diu fluixet, en un ofec. Però sap que no se n’escaparan.

Les garrafes comencen a vessar, remullant l’espart que les encistella. Demà, a trenc d’alba, han d’estar tots formats a plaça. L’oficial els farà pujar als camions i se n’aniran. Molts, d’amulet, duen un biberó...