GLÀNDULES

L’havien d’operar de les glàndules –llavors, que se’n deien amígdales, no ho sabíen- Va venir a recollir-lo a l’habitació una infermera de pits grans i escot generós al qual va parar esment malgrat la seva curta edat.

Recorda que sortí del quiròfan i sentia la gola seca. El posaren a l’habitació i son pare passà la nit amb ell, al mateix llit. En Genís no pogué aclucar els ulls. La veïna d’habitació era una senyora gran que roncava com un hipopòtam. Al matí l’il.lusionava que amb l’esmorzar aparegués aquella infermera dels pits però n’arribà una més esprimatxada i antipàtica. Deixà el suc de taronja damunt la tauleta, li entaforà el termòmetre sota l’aixella i se n’anà.

En arribar a casa, l’esperava un regal: un tall de gelat tricolor de nata, xocolata i maduixa de tres dits d’ample. –El metge ens ha dit que has de menjar coses fredes-, digué el pare.

El dissabte anaven a veure l’åvia. No savien si s’aixecaria perquè gairebé no podia caminar amb aquelles cames com columnes botifarrades i venes inflades. Els esperava a la porta del garatge, recolzada en el caminador nou que li havien dut els Reis. Els rebé amb un somrís. –Geníset, que maco que t’has fet. Vine, vine, mira què tinc!

El féu entrar acompanyant-lo amb el soroll metàl.lic de les rodetes del taca-taca. Darrere el vell cotxe de l’avi tapat amb dues mantes de quadres escocesos l’enlluernà de sobte la brillantor d’una bicicleta blanca recolzada a la paret del fons amb un llaç vermell i una etiqueta penjada del manillar.

El primer dia, baixant dels boscos que envolten el poble, va caure. Sentia cremor a les cames però sense aturar-se tornà a muntar a l’aparell i pedalejà a tomba oberta per aquells pendents. Va arribar a la font amb els genolls pelats i es va rentar amb el mocador. Ningú no hi va fer atenció fins que no s’hi feu crosta. Llavors els pares el van renyar, enfurismats. Un somrís embadalit li il.luminà el rostre. Com desitjava estrenar aquella dinamo per anar de nit!