GOSSOS

GOSSOS

   “Somrius. Tantes milles caminant sota la tempesta després de la desfeta però les ànsies eren mès fortes...”  T.C.M.

   Els gossos juguen perseguint-se per l’explanada mentre en Juli prepara els trineus. La calor és sufocant i el mocador que duu lligat al front no és prou per a eixugar la suor. Beu aigua. És expert en curses de trineus sobre neu i aprofita això és una altra cl’estiu per a fer circuits de terra. Demà de bon matí prendrà els gossos i sortirà a entrenar-se. Serà una setmana dura recorrent els camins.

   Un sol de color de pastanaga s’aixeca  mandrós. El poble desperta encara adolorit per la ressaca del ball de confetti. Les iaies escombren i  reguen els portals. En Juli surt de la masia i ferma els gossos al trineu. Se’ls veu neguitosos. Tot i la calor es posa uns pantalons de pana gruixuda i camises de franela.

   La Laia s'asseu al llit, encara mig adormida. Ha dormit nua i ara té calfreds. Es posa un jersei antic del pare i obre les finestres. Tots els matins ho fa. El llebrer dels veïns borda algun conill que ha sortir de la gàbia. Fa dies que en Juli va sortir amb els gossos i no en sap res. Potser no té pila al mòbil. La Laia es posa unes calces sota el jersei i surt a la porta. “Cony de sol, no veig res.”

   Una ombra s’acosta arrossegant els peus. Duu els pantalons esparracats a l’alçada dels genolls. La Laia surt al camí i es troba amb el Juli, que cau a terra malferit. S’agenolla davant del seu home i el temor se’n fa l’amo. “Juli, què téns? I els gossos?” “Estimbats, amor. El primer dia vaig agafar malament un revolt baixant de la muntanya i els gossos van anar a espategar  daltabaix del cingle. Des de llavors, quatre dies i cinc nits, que camino. Força depressa els dos primers, xino-xano després.”

   La Laia treu una gerra d’aigua freda. Amb un mocador renta la cara del Juli. Agafa un got i, prenent-li amb compte i delicadesa el cap , l’ajuda a beure. Té els llavis encostronats i la llengua morada. Agafa aire amb desesper, tanca els ulls i es desmaia, esgotat...