LA CREU

Cap nit no deturarà

La força 

Que em manté

Cap retret podrà

Mai véncer 

La tossuda empenta

De qui tot ho perd

La pluja segueix, insubornable, peixent la terra. Poc a poc construeix bassals de llum a les places sense asfaltar. En Manga la rep, imperturbable, encabdellant-li els cabells, com si son cap fos una pilota de cordills, d’aquelles que el nens ja no fan. Deixa enrere el centre del poble, recull els mocs amb el dors de la ma dreta mentre amb l’esquerra es tira enrere els xops cabells. Tossut, deixant a l’esquena les darreres cases, continua. El camí terrós esdevé fang i li costa aixecar els peus però sent que cada pas és una victòria. Un tros enllà del darrer fum de les xemeneies de la fàbrica de cordons el saluda la tàpia encalada. Ressegueix amb l’index les marques que s’endugueren son avi, plom i sang. És tan d’hora que encara està tancat. L’encarregat arriba amb el caliquenyo penjant.  “Bon dia, Manga, un any més eh?  “Sí, Fermí, sí”. En Fermí treu unes claus desmesurades, rogenques de robí. Manga entra arrossegant els peus. Busca la creu, s’agenolla i n’esborra la pols fangosa. “Hola, Maria. Des d’avui restaré amb tu, aquí, sempre. Crec, amor, que finalment hem guanyat”.