FE DE RATES

Comentar i ValorarAfegir als preferitsImprimirM'agrada

“Quan les bruixes
Se m’enduguin
Lluny de tu
De matinada” T.C.M.

Ens gronxàvem en el vaivé de les tardes després d’escola. El teu vestit groc de quadrets blancs com d’estovalles no m’agradava però em feien somriure els teus ulls orientals de color de poma i l’oneig dels teus cabells amunt i avall. Les mames se’ns enduien de les mans i ens regiràvem a mirar-nos. De vegades marranejàvem i esgarrapàvem cinc minuts més. Però sempre te n’anaves amb el darrer compàs de la nit de Sant Joan.
Després de vacances començàrem, de debò, l’escola. El mestre era més gran i ens feia callar contínuament. No t’agradaven els verbs ni els adjectius i adverbis; si de cas, alguna expressió, “no fotis” deies sempre. A mi no em feien el pes els nombres, ni els primers, ni els naturals ni el màxim comú divisor; si de cas, el número Pi, “tres catorze” sempre et deia perquè mai te’n recordaves.
Passaren fogueres i estius en els quals desapareixies i sempre, amb els primers vents i balancejos de les fulles dels plàtans, tornaves. Sempre la mateixa, sempre diferent. Detalls i matissos, ferros a les dents i ulleres noves.

L’any de l’institut vaig pensar que no venies. A la porta d’entrada, sota els porxos, t’esperava. Allargassava el coll i aclucava l’esguard esperant descobrir-te. Una noia arribà en moto, es tragué el casc i de sobte eres davant meu sense ferros ni ulleres ni bata; dents perfectes i texans arrapats, cabells curts, brusa i escot. Et vaig reconèixer pel somrís, el mateix que es gronxava les tardes de la llar d’infants. Mai més res no fou igual. Ja no ens vèiem tant i el matí que vingueres amb l’Eudald vaig voler morir. Mai no t’havia dit que t’estimava. Bé, sí que ho feia quan era sol al llit i jugava a tenir-te. Però no vaig perdre la fe, la fe de les rates quan ensumen el formatge en la ratera i s’hi aboquen sense saber...
Ma germana et va trobar l’altra tarda i em va dir que t’havies deixat amb l’Eudald, que no podíeu concebre... La fe de les rates...