ESTACIONS

ESTACIONS

  Feia molt de fred a l’estació dels ferrocarrils. Mentre t’esperava, en Grew es bufava les mans i l’alè s’escampava escales amunt. Recordava la teva veu càlida i acollidora però no sabia com eres. Caminava andana amunt i avall donant cops de peu al terra endurit pels pas del temps i de la gent. Hores després el cap d’estació se li atansà amb un somriure empàtic -No ha vingut, oi?- No- mussità el noi. -Haig de tancar- féu. Amb les mans a les butxaques, en Grew se n’anà en l’últim tren i arribà amb el temps just per agafar l’autocar que l’havia de dur al poble. “Aquestes noies de la capital...” Pensava de tornada. En arribar, digué un hola esmorteït a la família i se n’anà al llit. -No tinc gana. Mai més no tornaria a quedar amb cap desconeguda. Ningú no sabia que l’endemà nevaria. Cap al vespre, després de la feina, s’estirà al sofà i la llum s’esvaí. Tot el poble a les fosques mentre la neu xiuxiuejava defora les cases. L’escalfor de l’estufa de llenya endormiscava en Grew quan un so estrident l’aixecà de cop. Prengué el telèfon a corre-cuita. -On eres ahir, que et vaig estar esperant tanta estona a l’estació del metro?, digueres amb aquella veu que tant l’encisava...