LLAMBORDES

“Tota aquesta llum que amara el llit ens pertany. Aquesta fresca que de lluny ens acobla és molt més que un sospir de mitja tarda". T.C.

Recordó que m’ho vares escriure una nit que estàvem enrabiats i vaig fugir. El temor que de nou m’enxampessis en una infidelitat m’ennuvolà l’enteniment i no vaig ser capaç de bastir cap disculpa. Enllà de les llambordes humides del carrer de casa esperava trobar sopluig aquella nit de neu. En trepitjar la vorera no vaig saber cap on tirar. El taxi reduí la velocitat precipitadament i un vailet de no gaires anys n’eixí a corre-cuita, m’estirà del braç i m’hi entaforà amb delicadesa.

Una vegada dintre del cotxe uns llavis prims farcits d’unes blanquíssimes i ben arrenglerades dents em sonrigueren. –Què té, senyoreta? Sembla amoïnada. 

No vaig saber què dir, de primeres. El noi em mirava amb uns ulls verds absolutament indesxifrables. No vaig tenir mai la sensació que em despullés sino més aviat els intuía amables, clars, transparents. M’hi vaig rendir i, com vaig poder saber amb el temps, no vaig ser l’unica. –Sembla perduda, senyora- Potser es va pensar que era més gran del que s’havia figurat en un primer moment però el fet es que em va sorprendre que tot d’una em canviés el tractament. –Vol que la dugui a algún lloc? No viu aquí? La puc dur a un hotel, jo li pago, avui. O, si ho prefereix, li puc oferir un quarto a casa. No sé perquè vaig triar que em dugués a ca seu però ja estava fet i no vaig voler semblar una bleda així que vaig pensar –Per què no? 

Una hora després, vaig calcular a cegues ja que amb la foscor no vaig ser capaç d’esbrinar-ho del cert, arribàrem a un carreró estret de portals vells de fusta estellada i, a crits i empentes, m’introduiren en un garatge ampli i humit. Mai més, us ho juro, he tornat a sentir una vergonya i un terror tan grans. Una dotzena de catres arrenglerats i ocupats per noies de la meva edat omplia l’indret més fosc i aterrador que he vist en la meva vida.