EL BOTÓ DE GEL

Decidí no sortir mai més de casa. S’aïllà en un bucle de desídia i renecs. No és pas que no fes res: feia el manteniment i cura personal i de la casa: llit, menjar, pols... En la primeria, rebia trucades al mòbil que mai no responia fins que, esgotada la bateria, l'entaforà en un calaix. Quan el compte del banc començà a envermellir el trucaven al fixe, fins que tallaren la línia. Seguiren els talls: la llum, el gas, l'aigua... La senyora Antònia, del tercer, li feu la compra fins que no la pogué pagar. Llavors ella li portava menjar del seu i li deixava davant la porta del pis. De vegades se'l cruspien els gats dels veïns ocupes.

  El dia que no pogué aixecar-se del llit li vingué en somnis el record del botó de gel: havia anat al mercat de bon matí; ho duia tot: el cistell de vímet, diners, la mascareta ben posada... A l'entrada del mercat ensopegà amb uns dipòsits grisos en els qual havies de prémer  per desinfectar-te les mans. Ho féu i la gota de gel, com un botó, li refredà la mà. Instintivament la dugué als llavis enretirant lleugerament la mascareta i rumià, entre basques, si no era enmig d’una operació global de neteja a base de botons de gel...