TALLEU!

Profunditat
La Marisa es difumina en el meu escrot fent-se mel a cabassos. El cap vibrant llisca dins seu com el peix que escorcolla les escates del tauró. Ensumant les escletxes del lasciu sisme marí.

Contracció
Exerceixo tracció en melòdics espasmes (això és el que té la nostra cançó, in crescendo fins al cel).
Em controlo, o ho intento, perquè encara no m’hi he d’escampar. L’escena es mereix un esforç; el premi, en metàl·lic, no és el que importa. Sóc molt bo en la meva feina i la reputació val més que qualsevol sou, en aquestes alçades.

Dilatació
Si fóssim a casa, tot seria diferent. El llit ben fet, la nit ideal, una cambra amb llum tènue i sense cap mena de pressió afegida, temps sense final i una ampolla de cava a la tauleta amb què fabricar nous sucs amb les nostres secrecions, en delirant barreja.
Fins i tot podríem cridar o, simplement, romandre en silenci fins a l’alba.

Perdició
Però no ho hem de fer. La concentració ha de ser compartida i les orelles obertes, la ment alerta, l’actuació perfecta. Sabem suar de mentida; no és la nostra primera vegada, en moltes altres sessions esgotadores hem dansat aquest joc plegats.

Talleu!
El director se’ns acosta amb el megàfon a la mà.
—Més vigor, Estanis, que ets el relleu del Nacho, collons! Sembles fet d’orxata, hòsties. Vinga, pren-te això i espabila't, diu mentre m'atansa el got de tequila i la píndola blava.
Repetim!!