diumenge, 21 de juliol de 2013

LLEUGERESA

LLEUGERESA

Immens, el forat de després del sisme que li havia esquerdat el cor, s'obria davant els seus ulls amb ella dins. Sense pensar, s'hi capbussà
   La profunditat de l'abisme era inabastable. El cor se li omplia d'un buit d'aire que només podria omplir en arribar al fons. (On ella, braços amunt, llavis oberts en un crit inaudible que lluitava per arribar a ser escoltat, queia avall, avall...)

   Algú, vingut de no se sabia on, se l'endugué, a ella... Amb els pulmons a punt de rebentar ell girà cua, amunt, amunt..
   Tragué el cap al sol, exhaust...Sortí de l'enorme doll..Vora el camí terrós, damunt d'una roca, va seure...Respirà amb ofec i esperà la nit... 
   Dormí, sense voler-ho, profundament. Més hores de les que hauria volgut.. El fred nocturn li entrà pels dits dels peus i el desvetllà. Tot era fosc; sense lluna, la negror era absoluta...

   Calia destriar les diverses opcions, poques, que se li presentaven. Endavant o enrere...no hi havia dreta o esquerra...momés amunt o avall.
   El cràter seguia davant seu, obert com boca de drac, ple d'aquella mena d'aigua que tot ho empastifava. Ella, però, ja no hi era...aquell ésser la salvà de l'enfonsament total. I ell es preguntava: d'on havia sortit? Era humà? No havia tingut temps de veure'l, tan ràpida  havia estat la seva aparició...
   Nomès pensava en ella.., on se l'havia endut aquella cosa? Perquè havia aparegut just en aquell moment? Ho havia estat veient tot i estava a l'espectativa? Tot era tan estrany!!!

                                               _______________________________

   No savia ben bé on es trobava. Sentia el cap com si li hagués de rebentar. Un dolor intens, greu, que li pujava des del clatell , amunt fins la closca i endavant fins el front...se li ficava pels ulls i  no podia obrir-los sense esperar que li esclatès, tot ell, en mil bocins.

   Imaginava on devia tenir els dits  dels peus però no estava segur de mantenir-los al seu lloc.  Tenia la sensació de no tenir-ne, no en trobava el tacte.  Només fins als genolls era que tenia sensibilitat, més avall...no ho sabia.

   Provà d'obrir els ulls. Ho va aconseguir però era igual: tot era fosc.  Tan sols una escletxa, prima, mínima, de pols deixava endevinar que, per algún lloc allà on es trobava, entrava una miqueeeta de llum!!

   Savia, això sí, que estava estirat. Probablement un llit, o una llitera...Era estret. Va calcular l'amplada d'una ma, la seva, a cada banda del cos. En va voler mesurar la llargària quan es va adonar que estava lligat. No podia aixecar els canells de la superfície on es trobava. Si ho provava una fiblada de dolor i un tacte metàlic li deien que possiblement eren unes manilles les que el mantenien en aquella mena de llit...
   
Se sentia llefiscós. Suposava que era la suor i la brutície acumulada...No savia quan de temps feia que era allà.. La calor era, ara, angoixant. Començà de nou a suar. Amb els llavis va mirar de recollir les gotes de suor que li vessaven per les galtes.  Tenia molta set. Devia de fer hores, moltes hores, que no bevia res. Que no menjava tampoc...Malgrat tot, no tenia gana. Set, molta set... Recollí una mica de suor amb la llengua i se sorprengué moltíssim... No era salada. Al contrari: era molt dolça. Recordava aquell sabor però no fou capaç d'identificar-lo en aquell instant.

   Pessigolles. Va començar a sentir pessigolles, lleugeres, gairebé imperceptibles, a l'alçada del turmell. I se n'alegrà...tenia tacte. 

                                             ___________________________


   "Aggg! La reina m'ha fet venir fins aquí.... Aquí no hi ha res!! Com dimonis vol que trobi res per menjar...! És la meva primera missió fora del formiguer. Crec que no me'n sortiré. Aquest terra és molt fred. Rellisco. Sento una olor que m'agrada. Però és lluny...Potser més de deu metres. He de recordar anar deixant rastre sino...no sabré tornar. Ni sabrem, totes, venir fins aquí si és que hi trobo res aprofitable... Ah! merda... tant mirar el terra i m'he fotut aquí un bon cop de cap. Sort que no se m'ha trencat cap antena. Què és, això?He d'esmolar les urpes. Sembla que hauré de grimpar. Vinga, va, amunt!  
   
   Vaja! Aquí es mou alguna cosa. Deixa'm pujar... Mmmm, que bo! Que dolç! I sembla que n'hi haurà per a totes!"

                                              ___________________________


   De nou havia perdut el coneixement. Una punxada al bessó de la cama dreta el despertà. 
Encara un tel vaporós davant dels ulls li feu recordar que no hi podia veure, no hi havia llum. Intuïa que, fora, el sol escalfava les ànimes de la gent. Si és que hi havia algú... "Cony!!" Una altra fiblada, ara a la cuixa!  Les hores sense menjar ni beure li havien estovat el cervell i no era capaç de pensar amb un mínim de coherència. Alguna cosa es movia pel seu rostre.  No podia bellugar el cap. També estava, suposava, immovilitzat amb una mena d'argolla.
   Ara, les pessigolles ja no li feien tanta gràcia. Les sentia escampades en diversos llocs del cos: als turmells, als bessons, a les cuixes, al cul, als genitals... Al rostre, com petites agulles que se li clavaven als pòmuls, al front, a les galtes. Suava. Cada vegada més. Una vegada i una altra recollia amb la llengua aquella suor estranyament dolça que, si mès no, li servia d'aliment. No era encara capaç de recordar aquell sabor...

   Comença a adonar-se que aquelles pessigolles, combinades amb aquelles fiblades cada vegada més agudes, es feien cada cop més freqüents i doloroses.  

                                                 _____________________________


"Quin èxit!! La meva primera missió i trobo teca per a totes per  tot l'hivern... Ara estem aquí. Milers de companyes i jo. Recollint i duent a casa, a poc a poc, tot aquest bé de Déu d'aliment i golafreria. Haurem d'eixamplar el niu...Però això no és feina meva. Ja tinc companyes que s'hi dediquen.... Oh!! Que dolça que és aquesta menja!! Sort que som moltes i en pocs dies ho haurem traslladat tot. Haurem de fer-ho depressa si no volem que se'ns desfaci amb la calor. Vinga! Som-hi totes. Desprès ja reposarem. Tot l'hivern..."

                                                 _____________________________

   Passaven les hores i el que havia començat com unes pessigolletes de res en un turmell ara era un dolor agut, penetrant, escampat per gairebé tot el cos. De cop i volta s'adonà del que estava passant... Una munió d'insectes..., mosques?  No. No savia perquè però estava segur que no eren mosques...No. Segur que eren formigues, no savia perquè, ho suposava tan sols. No els endevinava tan grans com per ser escorpins o paneroles. Tampoc abelles ni vespes, que ja l'haurien picat i el dolor hauria estat insuportable...no podien ser mès que formigues...

   Sentia les seves picades com milers d'agulles clavant-se-li arreu en el cos. No eren gaire doloroses una per una però,  sumades per milers, multiplicaven l'efecte en progressió geomètrica i el sofriment es feia, cada minut, més angoixant; cada segon, més profund i indefinible. Aquelles minúscules mandíbules li esqueixaven la carn a trossets microscòpics i no era encara capaç de copsar les conseqüencies finals de tot allò.

   Prengué consciència de que ja no suava. Aquella capa que ell suposava suor i brutície havia desaparegut del tot i ara se n'adonava, just quan havia començat a sentir aquelles agulles endinsar-se-li en el cos.

   Sentia ara un dolor tan inexplicable, tan...tan penetrant i escampat per tot el cos que no era capaç d 'esbrinar quina part li feia més mal. Sentí horroritzat com aquella munió d'insectes se li ficaven per tot arreu i com li començaven a escapçar la llengua i, amb l'últim crit, percebé claríssimament el soroll de la ma dreta caient al terra, despresa del braç, retallada a mossegadetes del canell....
  
 I abans de ja no veure mai mès res recordà com havia arribat fins aquí...
   
                                                   

                                                 _____________________________

   Com martells pneumàtics, les formigues feien servir les mandíbules amb tota la força de que eren capaces... Aquella crosta costava de trencar però...era tan dolça!!!! . A minúsculs trossets l'anaven carregant i duent-l al niu. Els costava penes i treballs. De vegades se n'havien d'ajuntar cuatre o cinc per a transportar alguns trossos d'aquella mena de mel sòlida. I havien de fer-ho depressa ja que quan sortien al sol aquella càrrega es desfeia amb  la calor abans que no arribessin a destí. 

   Finalment, desprès de llaaargues hores de feina sense repòs aconseguiren entaforar tot aquell dolç aliment al niu...

   I això no era tot...sota aquella capa de sucre caramelitzat (caramel de sucre com el feien les àvies, a foc lent) hi havia carn!! I encara es  movia mínimament de tant en tant!! Milers de formigues atretes per la olor del caramel havien arribat fins a ell i l'havien deslliurat d'aquella capa mortal. Ara, començaven a picossejar el seu cos i, a poc a poc, arrencar trosset a trosset aquella carn que tant bé els aniria quan arribés l'hivern!!!

                                ___________________________________

   Mentre es plantejava el que hauria de fer,  emparats en les ombres de la nit, dos cossos se li acostaven pel darrere. No se n'adonà fins que ja no es podia defensar. Amb mans de ferro, un d'ells li va tapar la boca i amb un mocador li va fer aspirar el que va creure cloroform. Va perdre el coneixement de seguida.
En els moments en que despertava lleugerament es veia arrossegat en una mena de camilla estirada per cavalls...

   Vagament entreveia com l'entraven en una edificació rústica de pedra, mal cimentada i precàriament construïda. L 'estenien en una taula com de quiròfan i li fixaven les mans i els peus amb unes corretges que més endavant van camviar per unes  manilles soldades i reblades  a la superfície de la taula. Li passaren una argolla de les que duen els óssos dels circs pel coll i el collaren amb visos del quinze a la mateixa taula. De manera que no es podia moure per molts esforços que fés. El deixaren sol a les fosques. 

   Després d'un temps relativament breu  (calculà un parell d'hores),  tornaren e entrar amb una gran caldera de fang damunt d'una plataforma amb rodes que sevia per al seu transport degut al seu gran tamany... Amb uns cullerots començaren a treure'n de dins un líquid viscó, negre, fumejant i, quan entengué les seves intencions, comença a cridar com si estiguès posseït per Satanàs... El primer cullerot que li vessaren pel damunt del ventre fou l'últim del que en tinguè consciència i el rebé amb un crit que hauria trencat tot el gel del pol si no fós que no eren al pol sino vora un cràter ple d'aigua llefiscosa...vés a saber on.

                                        ______________________________

   Allò era una bacanal dels sentits, un tràfec inesgotable de formigues amunt i avall duent cristalls de sucre caramelitzat les unes i trossets de  carn minúsculs les altres. Aquell gran tros de carn havia deixat per fi de moure's del tot i en podien disposar a voluntat. 
 
  " Que contenta que estic...Segur que m'ascendiran a obrera de primera, sino és que em fan encarregada d'un regiment d'obreres soldats. He trobat menjar per a tot l'hivern..." La nostra formiga així pensava quan, en centèssimes de segon, va saber que alguna cosa no rutllava.. Alçà els ulls, i l'esguard li restà petrificat. No tenia temps...,  no tenia temps de fer-se a un costat... La mà, aquella mà dreta arrencada a mossegades de milers de formigues li caigué al damunt amb un cop sec i no va tenir temps ni de sentir el so de la mort.

                                                 ____________________________ 

-Va, vinga. Marxem!! Ja no hi fem res aquí! L'home ja és mort. Millor dit, ja no hi és. Les formigues se l'han endut. Passarà amb elles l'hivern.

- Sí. Potser tens raó. Ja no tenim res que fer aquí. Però, saps, en el fons crec que aquest home m'estimava. La manera com es va llençar a l'abisme per a salvar-me...abans que tu me'n traguéssis...


                                                                                              FI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada