dimecres, 3 de juliol de 2013

PLOVIA

Plovia. Sempre plovia. T'acostaves i amb un fugisser petó esvaíes els meus dubtes. No savia com, m'havies pres el cor. Les nostres nits eren, ara, plenes. Els dies se'ns allargassaven entre gents que no ens savien. Només miràvem acostar-se la nit i els cors obrien la pell i se n'anaven, seguint-se els batecs. Es trobaven i es barrejaven les sangs...Aurícules obrint pas...Ventricles bombejant desitjos finalment acomplerts... Els cossos desfets de suors lliscants reien la joia de posseir-nos... I tot voltava i ens arrossegava....
Un dia, però,  res no va voltar. Vam sortir escopits per la inèrcia, centrifugats per l'apoteosi de consumir-nos.
I ens dolia saber, intuir, que ja mai, mai, res tornaria ser igual...

    Et vaig veure arribar, com sempre, amb aquell somrís que t'encenia el rostre i m'alegrava i em feia nou en cada trobada. Com sempre...dos petons d'amic i un de llarg, d'amant, precursor del que havia d'arribar després. Aquesta vegada, però,era diferent. Ho vaig copsar en aquell últim bes. Te n'anaves. Lluny. Sense tenir res en compte...Sense tenir-me en compte. "He de marxar. No tinc, aquí, futur..."

Des de llavors ja no tinc, tampoc jo, futur...
   I la última nit se'ns cruspí les vides...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada