dissabte, 24 d’agost de 2013

MENTIDA DISFRESSADA

  La Cinta s'avorria aquell diumenge corcat de fang de pluja. S'havia aixecat tard, cap el migdia. La casa se li feia ample sense ningú. L'Agustí l'havia visitada aquella nit. Com sempre, darrerament, en trobar-se fou tot empenta però de seguida va fer figa, l'edat no perdona. I no perdona ningú.
   D'hora, se'n va anar, deixant-la buida. Sense esma per a res buscà el mòbil nou. L'encengué i el féu servir per primer cop... I va descobrir un món de colors per estrenar.
   S'endinsà en una xarxa i s'hi passejà amb curiositat. Hi trobà molts falsos polítics, que ho sabien tot de com arreglar el país...Ho arreglaven tot en 140 caracters. Pensà: "caram, o tot és molt fàcil o els qui manen són molt burros!!". 
   Topava sovint amb qui explicava les seves desgràcies al vent.  També amb qui responia les respostes que altres havien respost a les seves respostes...bucles infinits per no dir res. Estupidesa lúdica que no va enlloc.
   La fascinaven els poetes, que encabien en poques paraules allò que deien que sentien i que volien compartir. Ni havia de tota mena: alguns eren realment bons i l'emocionaven; altres semblaven bons però no acabaven de dominar aspectes bàsics del llenguatge tot i que sovint també la feien tremolar de sentiment; molts, però, es feien passar per autors quan el que feien realment era copiar texts ja escrits per altres, famosos o no...
   Va trobar també gent que discutien entre ells i sempre volien tenir la raó, persones que a la xarxa es transformaven i vomitaven odi sobre els qui no pensaven igual que ells; avatars que abocaven tots els seus gustos musicals o cinematogràfics; víctimes perpètues del món i dels altres, que no els entenien; oblidats que hi esbombaven les seves vides i els seus amors i desamors, etc...
   Però els que més la posaven de mal humor eren els que es pensaven que la xarxa era seva. Els que sempre deien als altres, així en general, sense concretar ningú, com no havien de fer-la servir (aquí no es vé a lligar; aquí no es fa poesia; aquí no es pot dir tot; no sigueu paternalistes; no sigueu obtussos; no repetiu sempre el mateix, pesats;) però que només hi posaven crítiques als altres, generalitats òbvies i mala llet pels descosits, i sempre estaven enrabiats amb tothom i es creien víctimes del sistema i per sistema, per no dir genis oblidats i no reconeguts...
 
  -Aghh! Ja n'estic farta!!,-es deia.  I pensava -tinc un marit que no és marit, dues cases i cap meva, una feina que no ho sembla, dos fills de dos homes i un home amb quatre fills..que és aquell que no és marit...Necessito respirar, donar-me ales i sortir al carrer i xerrar....amb gent de veritat, a qui poder sentir la veu, mirar els ulls, saber quina olor fan. A qui poder agafar les mans i fer una abraçada si s'escau...

   Continuava amb el mòbil a la mà, esllavissant els dits pels penyassegats de la pantalla. De sobte, l'esguard se li va petrificar en una frase, un final de frase tan sols,"...mentida disfressada." 

-Mentida disfressada, disfressada...es repetia un cop i un altre...mentida disfressada...i es va quedar adormida amb el telèfon als dits i en el pensament un únic ressò d'un tros d'una frase...mentida disfressada...ada...a.

                                                          FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada