A MIG CAMÍ

   Empantanegats en el ruixim de les calces uns dits malden per fer bestretes de suc en un vaivé fonedís, cercles d'enyor i un botó fluix mentre un bes intens, rodó i infinit, segresta la llengua còmplice en una abraçada d' esglais i sabors i l'onada s'eixampla en un llum resplendent que els encega. Llepen a poc a poc totes les ànsies i el darrer llampec els omple de pluja àcida, corrosió i làmines de flux lliscant entre dues ànimes que ja, mai, deixaran espais buits. Dos cossos encara calents en l'última abraçada abans del desesper i la lleu esperança.

   Ripley desperta, xopa de suor. Hibernació. Quaranta anys en un sospir i un somni humit. Es palpa el cos nu i lliscant de suor. Quina gana que té! Això de romandre congelat tant de temps té els seus peatges. Desorientació. 

   Entra al bany mig d’esma, obre l’aixeta i deix córrer l’aigua perquè s’escalfi. No li agrada rentar-se amb aigua freda. Es mira al mirall, llargament. Recorda el somni i un somriure de felicitat li recorre els ulls un instant. Troba a faltar els cabells. Baixa les mans al ventre sabent que el somni ha fet fruit. 

   S’acosta al panell de control i modifica els paràmetres de navegació. Ha detectat una petita desviació en la ruta programada abans de sortir. Només és un centímetre en quaranta anys però sap que una nimiesa com aquesta pot allunyar-los enormement de l’objectiu. La seva tasca, ara, consisteix en comprovar i reprogramar el temps d’hivernació. Són tot just a meitat de camí i haurà de tornar a dormir uns altres quaranta anys. Només ella. Els altres es despertaran d’aquí a cinc anys. Sempre que no hi hagi cap imprevist, és clar…