DESCOMPTES

Micro finalista del VII concurs ARC de microrelats. MItjans de Transport. Mes de maig: En vaixell

 DESCOMPTES

  Tot és humit, fosc i resclosit i la ferum de pixum ens mataria si no fos per la mirra que ens posen al nas si s'escau que els patrons n'han trobat a bon preu. Si no, amb trossos de tela impregnats en menta o farigola ja fem. En els darres dies els agutzils són més exigents que no ho eren abans. Hem d'arribar a l'illa abans no hi facin peu els anglesos. Els tabalers es releven cada mitja hora en lloc de cada hora i cada un d'ells hi esmerça  més ganes i més ritme, no fos cas de quedar malament. Com a galiot expert  -cinc anys ja, per un crim que no he comès- m’han posat al capdavant de la filera per donar exemple als nouvinguts. He de pagar encara cinc anys més i sovint penso que hi moriré, a galeres. 

   Avui ha baixat el capità a fer-nos un discurset. Ja n'he escoltat molts d'aquests i els nous se'l creuen quan ens diu que si la nostra conducta és l'adequada potser la seva intercessió ens llevarà o rebaixarà el càstig.

   Il.lusos...

   De repent, escolto un ronc entretallat. A la meva dreta, el cap tirat enrera, el clatell desmanegat, un noi de no més de disset anys resta mirant el sostre de la nau, esbatanats els ulls. El galifardeu més proper branda el fuet i colpeja. No s'adona que el noi ja és mort, o potser sí i tant li fa. El capità se m'acosta i em diu alguna cosa.No puc escoltar-lo, amb la fressa del tabal i els esgarips rítmics dels companys però sé què vol que faci. Per uns instants tinc permís per abandonar la formació. Agafo el mort posant-me'l a l'espatlla. No deu pesar més que un sac de llegums. Pujo els graons de fusta,els quals gemeguen sota els meus peus, i trec el cap a coberta. El cel és gris de plom i de  tempesta. M'abraono a babor i deixo anar la càrrega amb facilitat. No ha fet cap soroll, ni tan sols escuma.

   Torno a lloc i agafo el meu rem. Un altre marrec pren el relleu del company mort. He sentit a dir que per cada cadàver que tiro per la borda descompten un mes de condemna. No m’ho crec. Si així fós ja fa mesos que seria a casa....