LA LAIA

   Micro seleccionat per a formar part del llibre RELATS ABSURDS, de l'ARC, dins la col.lecció Elisenda Sala. Llibre recopilatori de relats de diversos autors per a col.laborar amb la marató de TV3, enguany dedicada a les malalties infeccioses.

LA LAIA

Un dia, la Laia perdé el fil de les comandes. Neguitejada, començà a estripar tots els papers plens de gargots, dels filferros. Un per un, a poc a poc. La clientela, sorpresa, cridava. Omplí un bol de terrissa amb els retalls, hi afegí un bon raig de vermut, se’ls ficà a la boca i els mastegà amb lascívia xuclant-ne el licor. La gent que esperava per pagar fugí en veure-la tan fora de lloc. Embadalit, en Manel se la mirava immòbil amb la forquilla de plàstic a la mà davant la boca oberta, una patata rossa precuinada regalimant de quetxup, mostassa i maionesa, tot alhora. Maleí haver sortit de casa amb els pantalons negres. La fastigosa taca caigué com excrement de gavina, just on la trempera més s’insinuava. La visió de la Laia engolint aquell aiguabarreig li havia provocat una erecció com feia temps que no experimentava. Cel.lulosa i vermut. Tinta i estrès. Números i lletres. Esgotament.

   En Manel havia entrat al bar amb una gana de bou. Sortia de fer-se una analítica per a esbrinar si la manca d’erecció dels darrers mesos venia d’un descens del nivell de testosterona o la causa era més aviat psicològica. L’hormona estava bé, un pèl baixa potser però suficient. Tal vegada el què li calia eren nous estímuls. I ara, sense esperar-ho, una cambrera embogida havia activat el resort, el clic.

   S’hi atançà, vermell de vergonya i ple de dubtes. Els ulls de la noia feien el blanc, terrorífics. “Què vols, pollós? El noi empassa saliva, sorprès pels modus de la Laia que  quan més a prop la tenia més l’atreia malgrat l’aspecte ferotge que reflectien aquells ulls com peixeres. “Que et passa res?” respongué mirant de tranquil.litzar-la. 

   Aleshores la veié de sobte capgirar el blanc dels ulls i mostrar-los tal com eren, d’un verd de mar i maragda tan lluent com l’aurora, magnètic i esfereïdor. “Res, Manel. A tu t’esperava. He sortit aquest matí després de no dormir en tota la nit. Aclucava els ulls i et veia, com ara, al meu costat. I la suor freda amarava la meva camisa de dormir” “Dorms amb camisa de dormir?” “Per a tu, sí” “ Però, si no ens coneixem. No ens hem vist abans. I com saps el meu nom?” “Jo sí, a tu. Et veig sempre, totes les nits. És per això que no dormo. És per això que sempre tinc els ulls blancs. És per això que sóc verge, Manel.” “Apaaa, no m’ho crec” .

    De cop i volta el llit se sacsejà en un violent espasme. La penetrà d’una sola empenta i acompanyà els seus gemecs amb un pregon xiscle, esgarip a contrapeu, copsà la fragilitat del cos a través de la camisa de dormir, aixecada per damunt de la cintura, les cames enlaire. Esbufegà finalment i obrí els ulls i la mirà al rostre descarnat, els ulls buits i les dents corcades. El darrer crit d’en Manel se sentí al clar de lluna mentre la boira escombrava cada racó del jardí...