divendres, 19 d’abril de 2013

LA PLATJA

Em vaig asseure a esperar-te, vora el mar, en aquell espigó on fores, per primer cop, meva. Recordo encara aquella vesprada. El sol ja no hi era però la seva resplendor encenia el cel de roig de foc. El mateix foc que ens cremava, urgent, les ànsies de tenir-nos.
Et desitjava tant que no t'ho savia dir. Em feia tanta vergonya que, si no m'ho haguéssis demanat, potser res hauria estat igual...
Després, ja sí, desfermada la passió, salvatgement ens posseïrem..una vegada, i una altra, i més encara. Fins que l'albada, fresca, ens recordà que aviat no estariem sols.
Ara, de nou sota el mateix sol, espero el teu retorn; vas dir que no trigaries...
Pero el temps, potser també la mar, se't varen empassar, tal vegada per sempre..
Però jo segueixo esperant-te perqué sé, segur, que la mar, el temps tal vegada, et tornaran a la platja...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada