diumenge, 16 de febrer de 2014

ANÈCDOTES D'ESTIU

De vegades encara et somio tornant pel camí dels joncs vora el riu, seient en aquell gronxador que ens duia directament als nostres cels pintats a trossets amb pinzells de pèl sintètic, artificials com el futur que se'ns menjava els dies. Negres com l'horitzó d'aquells temps inconscients, de tot o res, d'espesses boires guaitant-nos d'amagat rere les muntanyes pelades de l'estiu dels incendis.

   Un dia, baixant dels boscos que envolten encara el poble, amb aquella bicicleta rovellada, vaig caure i vaig arribar a la font amb els genolls pelats i no t'hi vaig trobar. Em vaig rentar sol les ferides i ningú no ho va saber. Ningú no es va fixar mai en aquells genolls fins que no s'hi va fer crosta. Ja no em feien mal per fora. Però per dins em coïa l'ànima i sagnava llàgrimes de betum cada cop que pensava que ja no hi eres, que no vindries mès. Que t'esbatussaves, lluny,  amb les noves companyes i, ara, eren els teus els genolls pelats de tanta baralla. 

   Recordo que sempre feia molta calor. Sortíem al matí i a la piscina apreniem de nedar per la nostra pròpia inèrcia. Perquè si no ho feiem quedàvem enrere i cap de nosaltres volia ser assenyalat. Ningú no ens n'ensenyava i més o menys depressa i amb diferent facilitat tots n'apreníem. Tornàvem a casa per dinar, sota un sol que ens perforava el  crani i ens velava l'esguard. No teníem gorres. Ningú no en tenia. No se n'havia encara descobert el negoci... Tan sols els avis duien boina...alguns. 

   A les tardes, aquelles inacabables tardes dels nostres estius, de vegades feiem la migdiada, la majoria de les vegades obligats pels pares o pels avis que no ens deixaven sortir amb aquell sol que queia a plom i escaldava els carrers sense pietat. (Algun dia, sobretot si els pares treballaven i els avis dormien, ens escapàvem. Però no era el més habitual). Podíem sortir més tard, després de berenar el nostre pa amb oli i sal o amb xocolata. Ho feiem a corre-cuita, amb la impaciència de la llibertat. I sortíem a trobar-nos amb els amics al parc, sempre al mateix banc. 

I se'ns feia de nit...

   De vegades, els pares m'enviaven a passar temporades amb l'àvia, a l'estiu. Em donava formatgets o galetes a mig matí per a entretenir la gana abans del dinar.

    Una nena em va ensenyar a fer vaixells amb les fulles de les canyes que creixien arreu vora el riu. Encara en faig quan trobo una fulla que em serveixi. També vaig aprendre a xiular amb brins d'herba, posant-los ben rectes i estirats entre els dos polzes i bufant fort. Això també servia amb trossos de bosses de plàstic. La Mònica també em va ensenyar a arrencar els pètals de les margarides per esbrinar si algú que m'agradava també sentia el mateix per mi. Sí, no, sí, no... Un dia quan vaig tenir la margarida desfullada -no recordo si havia sortit sí o no-, vaig acostar-me'n el cor al nas per a saber quina olor feia i, en inspirar, ho vaig fer tan fort que se m'hi va ficar dintre. Quina sensació més estanya! Més que de dolor era de por. No el podia empènyer ni endins ni enfora. Enfora no sortia, per molta força que fés. I, endins, el temor que tenia era que no em pugés amunt i m'acabés sortint pels ulls. Vet aquí quines pensades se m'acudien! A la fí va acabar sortint, no recordo si pel nas o per la boca...


   Recordo especialment un dia en que havien arribat tots els meus tiets. Jo devia tenir 6 o 7 anys. La majoria d'ells treballaven a Alemanya, formaven part dels milers i milers d'emigrants que no podien treballar en aquest pais de blanc i negre. Devia ser un dissabte o un diumenge i, a la tarda, després de la migdiada, vam baixar al riu a pescar. Duiem embotits, pa, xocolata... Però el que més em va cridar l'atenció va ser una bóta de moscatell a la que anaven fotent-li tantos regularment. Es van despistar amb la pesca i jo, de tant en tant, agafava aquella pell que tanta gràcia em feia i li fotia un xarrup. Més tard un altre, i un altre... Al final amb cada raig de moscatell anava a parar de cul a terra. No sé què va passar... Bé, sí, la meva primera llufa em dugué directe al llit entre al.lucinacions i crits i una febrada de cal quinze. Recordo les meves tietes dient-me que no podien tancar la finestra de l'habitació, que feia molta calor, i jo estava molt calent... Somicava i plorava com posseït dient que tanquessin totes les finestres o entrarien els llops. "Si us plau, tanqueu que vénen. Que se'm  volen menjar!!!"
La pau vingué l'endemà. Les gases humides foragitaren els llops. Ja no cridava. Em recordava rient, caient de cul una vegada i una altra... I no sentia vergonya, solament una pau infinita i l'alleujament de saber que els llops no havien vingut.

FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada