dimecres, 19 de novembre de 2014

HELENA.... AMB HAC (CONTE DE NADAL)

CONTE DE NADAL

   L'Helena dormia plàcidament. I mentre dormia somiava amb una bombolla que hi nevava dintre. Sota la neu de la bombolla hi havia una casa que era la seva, vermella per fora i calenta per dins. I tot era silenci. Tot excepte el tènue xiuxiueig de la neu damunt la casa, el pati, els arbres i el riu...

   L'Helena s'hi veia acostant-s'hi per un camí de neu sense emprentes, obrint la porta del jardí i  entrant corrent entremig de nans i nens pixaners amb el rajolí glaçat. Arribava a la casa. Un fanal de llum groguenca lluitava sense esma amb la foscor de la nit i amb prou feines se'n sortia. Guirnaldes de Reis fetes amb boix i bastons de caramel de dos colors damunt l'espiell adornaven la porta del davant. No s'hi veia llum, a l'interior. Girava el pom i la porta s'obria, sense soroll. No li calia cap mena de clau perquè en els somnis dels nens totes les portes es poden obrir. Tot era fosc excepte una lluentor d'or feréstec que es dibuixava, intensa, al fons del passadís. S'hi atançà sense por. Una llar de foc cruixia espetegant uns troncs ignífugs que mai no es consumien. Davant del foc, un balancí es movia lentament endavant i endarrere però no hi havia ningú assegut. Potser alguna finestra oberta el feia balancejar, o potser la mateixa porta que l'Helena havia obert. S'hi assegué i restà una estona -que no sabria dir si fou llarga o curta- embadalida mirant els dibuixos que feien les flames en el seu hipnòtic cremar. En ells un tauró la perseguia volant a prop seu i estirant-li els cabells. Quan se n'adonà, el foc s'havia apagat però l'escalfor persistia. 

   De cop i volta, un sorollós terrabastall inflà les parets de la xemeneia igual com s'inflen les serps pitó quan es cruspeixen un ratolí o una vaca. Per la llar de foc apareixeren, una rere l'altra, unes potes de camell. Primer els unglots, després els genolls i el cos sencer i un cap somrient al final. L'Helena sacsejà el cap, desconcertada. Camells baixant per la xemeneia? Un, dos, tres,...camells. O dromedaris, que mai no havia sabut quin era l'un i quin n'era l'altre! L'Helena pensà que darrere dels camells caurien els Reis, però res. No va caure res més i aquells tres geperuts restaren quiets, remugant cadascú el seu bri de tabac oriental. Escopiren tots tres alhora damunt els troncs sense consumir i,  movent rítmicament els culs, sortiren per la porta ballant la conga.

   Amb el foc apagat, l'Helena començava a tenir fred als peus. Sortí al carrer i trobà una taverna oberta. No era un establiment per a nens però enlloc més no s'hi veia llum, en aquelles hores. Hi entrà empenyent els batents de la doble porta, com si fos al far-west, i fent dringar l'esquellot que, sobre el llindar, avisava els amos que tenien algun nou client. Darrere el taulell, un ren amb una sola banya li agafà la comanda:

    -Llet amb cacau, si us plau.

   -Ller Amb Cacau!! Cridà el ren a travès d'una finestreta, petita, que tenia darrere seu. 

   Mentre li portaven la beguda, l'Helena es fregava les mans per fer-se passar el fred. Al fons de la barra quatre vells discutien enèrgicament però sense cridar. Els seus gests semblaven amenaçadors però les seves paraules eren a penes un remor xiuxiuejat. La nena s'hi atançà dissimuladament. Els tres homes més vells semblaven dir a l'altre -pel que va poder entendre l'Helena- que algú havia deixat anar els seus camells, els quals havien deixat ben lligats a fora de la taverna, davant dels abeuradors que hi havia disposats per a les bèsties. L'altre els responia que, malgrat que temps enrere havien estat rivals, ell no ho havia fet. Ja feia molts anys que s'havia establert al poble i llogat aquell establiment i ja no voltava per tot arreu aplegant joguines, roba, caramels i altres articles durant tot l'any per després repartir-los als nens del món en una sola nit d'intensa feina. A mès, els rens voladors que el duien ací i allà a través del cel en aquella nit suposadament màgica se li havien anat morint, coses de l'edat, i l'únic que li quedava només tenia una banya, resultat d'un accident amb el trineu un any que anaven tard i van xocar amb la cresta d'un volcà - el Popocatepetl creia recordar-. Després d'una llarga estona de xerrameca en veu baixa i malgrat no estar-ne del tot convençuts, els tres homes abandonaren la tasca capcots. L'Helena no digué res, tret d'una tímida salutació de bona nit.

   - Aquí té, senyoreta, el seu cacau...

   - Oh, gràcies, senyor ren...! 

   - Em dic Llamp...

   - Gràcies, senyor Llamp... Jo em dic Helena... Amb hac...

   - Bonic nom, Helena... Amb hac..!!

   - Qui eren, aquests tres...?

   - Shhhtt...! No els has reconegut? De debò? Eren els Reis d'Orient, que han perdut els camells.

   - Eren ells, segur? Doncs no són com els que surten dibuixats en els sobres de les cartes que els enviem! És el primer cop que els veig, així, de veritat. Com que sempre dormo quan passen per casa! -No esmentà que ella els havia vist, els camells-. Així... Aquest any no vindran?

   - Si, noia. Sí que vindran. Però si no troben els camells potser no tindran temps de passar per totes les cases. Tu saps qui sóc, jo?

   -Nnno...- murmurà l'Helena.

   - Sóc l'últim ren del Pare Noel. Els altres ja són tots morts.

   - Em pensava que mai no moríeu, els símbols del Nadal. Així, doncs, aquell altre home es... El Pare Noel?

   - I tant!! Es va afaitar la barba quan vàrem agafar la taverna. Per no espantar la clientela. I per cobrar les consumicions. Que, amb l'excusa de que era qui era ningú no volia pagar. Deien que els ho havíem de regalar, que era la nostra feina i que per això érem màgics, nosaltres. Que no necessitàvem diners, nosaltres. I ara...! Com si no haguéssim de pagar les factures i el lloguer de la taverna...

   - Doncs jo no tinc diners... Sóc una nena...

   - No hi fa res. A tu puc convidar-te. Ets l'Escollida.

   - Escollida? Per què? 

   - Tu has de fer reviure el Nadal.

   - Jo? Pobre de mi! I què se suposa que haig de fer?

   - No ho sé, jo, això!! Però sabràs com aconseguir-ho. Segur.

   - Bé... Me n'he d'anar. Els pares em deuen estar esperant!!

   - Que tinguis sort, Helena... Amb hac... Ens tornarem a veure... Aviat.!

   - L'Helena sortí al fred del carrer pensant en les paraules del ren Llamp, tota confusa. La nevada era ara molt més intensa i sentia els peus congelats. Es trobà de sobte enmig d'un bosc. Tots els arbres estaven pelats, no tenien branques. En un clar d'aquell bosc tan espès hi creixia un tronc molt més gran que tots els altres, sense branques també. A mesura que l'Helena s'hi acostava, una gran boca de llavis vermells agafava forma en aquell tronc, dibuixant-s'hi a l'alcada dels ulls de la noia. Quan ja hi era a tocar, la boca li parlà:

   - Hola, Helena....amb hac...

   - Ho, hola...-respongué obrint uns ulls com taronges- Ara parleu, els arbres? 

   - Sempre hem parlat, bonica. Però els homes gairebé mai no ens heu escoltat.

   - i tu, qui ets?

   - No ho saps? Sóc el Pare Tió. Tots els tions que estomaqueu per Nadal són fills meus. Potser no te n'has adonat però et trobes, ara mateix, al Gran Bosc del Pare Tió, el meu bosc. No trobaràs aquí cap arbre que tingui branques, ni fulles... Només troncs, tions, com us agrada dir cada Nadal. Però ara ja no ens pegareu mai més. I tu seràs la víctima del sacrifici que oferirem al Déu del Bosc en agraïment per la seva protecció.

   L'Helena arrencà a córrer, terroritzada. El Pare Tió la perseguia pocs metres darrere seu. Corrien i corrien, tots dos. I tots els altres tions darrere seu. De cop i volta, l'Helena s'aturà . Se li havia acabat el bosc, se li havia acabat la terra, un precipici del qual no en podia veure el fons s'obria davant els seus peus... No savia què fer... Els tions eren molt a prop... Davant d'ella, l'abisme... Tancà els ulls i pensà en els pares... Sense dubtar-ho, saltà....

   - Helena, Helena....! 
   
    Unes mans grosses l'agafaven per les espatlles, sacsejant-la. Era el pare. La mare els mirava des de la porta de l'habitació. Semblava angoixada, eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de paper..

   -Helena, què téns? Desperta..! Mira: portem el tió! 

   L'Helena obrí a poc a poc els ulls. S'incorporà damunt del llit. Al seu costat, els tres camells del pessebre semblava que dormien. S'assegué al llit pel cantó esquerre, com sempre. Recordà que la Sílvia, la seva companya d'escola, li havia regalat un ren de Pare Noel per afegir-lo al pessebre. Un ren al pessebre? S'aixecà i trepitjà alguna cosa. Sentí una punxada al peu dret.
Ajupint-se prengué aquella cosa. El ren...! Era el ren del,somni...!! Una banya se li havia trencat en trepitjar-lo, fent-li un filet de sang al peu. Donà la volta a la figureta entre les mans. Encuriosida llegí el hi havia escrit a la base:

   "Hola, Helena... amb hac. BON  NADAL."
             
                           -Llamp-              





   
 
   





















 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada