dijous, 1 de gener de 2015

EL CAU DE LES DISFRESSES

EL CAU DE LES DISFRESSES  

  Fa fred dins el cau de les disfresses. Aquí, les hores passen nues i els minuts moren de set. Les nines d'ulls grisos semblen verges de cera. No deixo de pensar en el gos esventrat fora la caseta, amb la sang omplint el bol de les galetes. El veig pel minúscul rosetó de les golfes. Fa estona que no sento soroll. Vaig amagar-me a correcuita i estic descalç. Els esgarips dels ratolins m'esglaien les orelles i em fan pessigolles als peus. No he de fer soroll. No em devien veure perquè no m'han buscat. Em sembla que han marxat però no n'estic segur. Si regiren tota la casa em trobaran, tard o d'hora. Em comencen a tremolar les dents. No sé quanta  estona fa que estic aquí. El meu alè es fa fum cada cop que respiro. Ho faig fluixet. Tinc por que m'escoltin. La penombra em fa veure coses estranyes. 

   Si vinguéssin els oncles... No els podré avisar. Hauran de fer servir el picaport perquè el timbre no funciona des de la tempesta de la Nit de Nadal. Els pares el van comprar defectuós i no el varen tornar, tot està tancat aquests dies i els electricistes de l'asseguradora fan festa tot i que diguin "servei 24 hores, 365 dies".

   Els pares...

   Jauen estesos al menjador, oberts de dalt a baix, amb les cames trencades i els caps girats enrere, com ninots de drap esparracats. Primer els van estomacar, cruelment. Després, a poc a poc, la dona els lligava mentre aquell brètol els apuntava amb una pistola tan petita que semblava de joguina (Ningú va voler comprovar-ho). No van trobar res. Som pobres, ara.  Es van emprenyar molt. La noia correguè fins a la cuina, prengué el ganivet més gran i l'atançà al lladre, que semblava son pare. Començà la macabra dansa dels esbudellaments. El pare, obert des de la tràquea fins els ous, arrencats. La mare, violada, penetrada amb aquella esmolada i freda fulla amb la que, minuts abans, havíem tallat el capó. Li van practicar una cesària fins al coll. La meva germana, la Violeta, no va respirar mai fora de l mare. Després els deslligaren i els llançaren per terra. El pare va picar de cap a la tauleta de vidre que feiem servir per les revistes i els comandaments de la tele, el DVD i la Wii. En trencar-se, milers de cristallets s'escamparen damunt la catifa de color cru, regal de Nadal de l'any passat. La mare espetegà de morros damunt l'escampall i acabà de trencat-se el nas. Sort que ja no podia veure res perquè, en quedar bocaterrosa amb els ulls esbatanats, si hagués estat viva no hauria suportat veure aquella catifa, que tan li agradava i tanta il.lusió li havia fet, tota plena de sang, ella que sempre duia els estris de neteja a les mans...

   Ho vaig veure tot des de dalt de l'escala. Ni tan sols vaig poder cridar. Vaig correr en silenci fins el cau de les disfresses. Gairebé faig caure el Pare Noel que s'enfilava a la terrassa... Una ràdio canta fum, fum, fum... Encara no goso sortir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada