dissabte, 31 de gener de 2015

EN NYU

                                                          

   A Batxillerat començaren a dir-li Nyu perquè la noia que li agradava havia començat a sortir amb aquell sagal nou que semblava un fideu i tenia la pell més bruna que els altres. Varen triar aquell malnom perquè era un animal amb banyes i perquè, potser, no el feriria tan com si li hagueren dit Bou o Rino o Búfal o Mamut. Animals tots ells que s'adeien més al seu tamany actual. És clar que, estrictament parlant, no hi havia hagut banyes perquè la Clara mai no va arribar a saber que en Nyu -aleshores encara Carles- se'n sentia bojament atret i passava les nits fantasiejant amb aquells presseguets que s'insinuaven sota els jerseis de canalé que acostumava a vestir quan començava la primavera. En Nyu s'imaginava amb la Doli damunt la gespa de l'institut fent-se petons. Els llençols i els mitjons n'eren humits testimonis a les nits i la mare s'estranyava que el noi canviés tan sovint els llençols. Ell, que fins feia pocs mesos, era capaç de mantenir-los durant setmanes senceres emmagatzemant el seu caliu de suors amb regustos de formatges i ceba podrida.
  
 Veient-la amb l'Èrick, en Nyu bullia per dintre. L'única cosa que l'alleujava eren els pastissets, xuixos, ensaïmades plenes de sucre llustre per sobre i cabell d'àngel per dins. Els pares van haver de comprar-li un espill més ample perquè el de l'habitació se li havia fet petit. Els dolços se li havien establert a la panxa i a les cuixes. Sempre era l'últim a ser escollit quan feien els equips per jugar a futbol. Dinava a l'escola per força, l'encarregat del menjador no el deixava aixecar si no acabava, i no sopava gaire, per dissimular. Però els pastissos... 

   Els pares ja no li donen diners per comprar l'esmorzar. Li posen a la motxila un parell de peces de fruita que sempre llença a les vies del tren. No té ganes d'anar a classe, avui. A marxa lenta enfila el camí de l'estació. No ha tret les dues peres de la motxila. S'acosta al pas a nivell. Sap que en dos minuts aquella botzina eixordadora envaira els camps. Es planta enmig de les vies eixarrancat, amb un peu a cada rail. Aquella mole indeturable omple el seu camp de visió i de sobte tot és blanc. Bocaterrós, sent un gran pes damunt seu i respira sorprès. Suaument, la Clara li xiuxiueja:  -Carles, he deixat l'Èrick. Ta mare diu que...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada