dimarts, 28 d’abril de 2015

L'ÚLTIMA ROSA

L'ÚLTIMA ROSA  

Són les vuit del vespre. La Cèlia tanca amb clau l'oficina i pensa que aquest any tampoc no tindrà cap rosa. Mig segle, cap rosa. "Un bon promig" pensa, mentre veu reflectit en el mirall de l'ascensor el seu rostre, amb un somriure mig agre, mig dolç. Els cabells despentinats i la brusa fent-li bossa a l'alçada del ventre. Si no s'apressa una mica no arribarà a temps a casa dels pares i encara els ha de comprar, a ells sí, la rosa i un llibre. Baixa les escales del metro i sospira. Línia blava, Camp de l'Arpa.

A l'agència de viatges, en Sergi encara té dos clients per a atendre. Quarts de nou i encara no plega. Sort que no té ningú a qui regalar roses perquè a l'hora que és... Enllesteix la clientela tan ràpid com pot, dient-los que si es passen demà a primera hora tindrà les noves tarifes de tardor i podran concretar millor els viatges i els preus que els convinguin. Surt a correcuita, abaixa la persiana i enfila cap el metro. Línia verda, Plaça del Centre. Quan se n'adona ja és a Diagonal. Pren el passadís llarguíssim cap a la línia blava perquè li va millor sortir per Provença. 

Un marrec que sembla foraster el crida: 

-Senyor, aún no compró su Rosa? Tenga. És la última. 2€ nomás!

En un impuls incomprensible, en Sergi treu dues monedes i agafa la flor. 

-Senyor, me ha dado 4€!!

Però en Sergi ja és lluny, pensant què coi en farà d'aquesta rosa ja mig marcida i amb alguns pètals lleugerament ennegrits.

La Cèlia arriba per fi a Diagonal. Els pares viuen a prop. Haurà de córrer per a arribar a temps abans no tanqui aquella llibreria en la qual acostuma a comprar les darreres novetats. Camina depressa pel passadís. És estranyament buit. "Clar -pensa- Tothom és al carrer avui." Un home no gaire ben plantat s'acosta en sentit contrari. Duu una rosa a les mans. "Quina sort tindrà la seva dona" pensa fugaçment la Cèlia. Aparta l'esguard quan són a punt de creuar-se. De cop i volta sent un espetec sota seu i rodola per terra amb el turmell doblegat. "Maleïts talons!" Pensa mentre jau asseguda al terra.

-Senyora, que s'ha fet mal? La puc ajudar?-  

En Sergi, nerviós en copsar l'aroma del perfum de la Cèlia, somriu tímidament sentint una lleu tremolor en els llavis mentre parla. No està gens acostumat a parlar amb les dones, tret de les noies de la feina. Sempre li ha fet una mica de por. I la veritat és que no sap per què. 

- Vingui. Agafi's a mi- diu oferint-li el braç. Se sent estrany amb el contacte, com un corrent elèctric travessant-lo. Sent pessigolles a l'estómac? Mai no havia sentit res igual i es troba fora de joc.

Amb la Cèlia penjada del braç en Sergi se sent envermellir de vergonya mentre pugen les escales de sortida a Provença. Observa l'esguard de la dona mirar aquella floreta mig morta.

-Tingui. Li regalo. Vostè sabrà reviscolar-la. Les dones en saben, d'això... -diu acostant-li la rosa. 

- Ui, no, gràcies. I la seva dona? 

- No en tinc. No tinc ningú a qui regalar-la. L'he comprada perquè era l'última. I ara és per a vostè. Que li vé de gust fer un cafè?

En Sergi se sorprėn del seu atreviment sobtat.

La Cèlia rumia, amb una espurna de foc als ulls.

- Bé. Per què no? Sí, un cafè.

I el darrer graó de la sortida de Provença esdevé testimoni mut de la primera rosa de la Cèlia per Sant Jordi. Del primer Sant Jordi que en Sergi troba a qui regalar una rosa. De l'última rosa d'aquest Sant Jordi que ni la Cèlia ni en Sergi esperaven i que mai no podran oblidar.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada