dilluns, 6 d’abril de 2015

ZOMBIS

ZOMBIS

   Zombis esmicolant les voreres de rajoles esborrades. No hi veuen enllà dels seus ulls. Avancen d'esma sense mai aturar-se. No senten, no pateixen, no estimen. No saben que ploro en cada racó on puc deturar-me per respirar. No saben que em desinfecto els genolls quan trobo un portal obert i m'hi assec a les escales. Trec les gases i la mica de iode que encara tinc i, amb cura, enretiro la pell que voreja les ferides. Fa tres dies que vaig caure en aquell sot ple de fang i pluja bruta. Vaig tenir sort de pelar-me només els genolls.  Amb penes i treballs vaig poder sortir-ne. Arrossegant-me patèticament vaig poder entrar en una casa la porta de la qual era oberta. No vaig trobar-hi ningú. Vaig obrir-ne totes les aixetes. Totes seques. Fa mesos que no surt aigua de cap aixeta. Ho savia i, tot i així, no em vaig poder estar de provar-ho. 

   Ja no bevem aigua, ja no tenim llàgrimes.

   Ja només podem pensar en sobreviure. També nosaltres som com ells. Com els zombis. Ells no estimen perquè són morts. Nosaltres morim perquè no gosem estimar. I el temps transcorre indeturable i ens passa al davant aixafant-nos i ens diu que ja és tard. Que ja no som a temps de tornar a començar. I em rebel.lo. I em revolto encegat perquè encara no és l'hora. I en un darrer esforç surto al carrer i m'enfronto als rostres ensangonats que em persegueixen dia i nit. Els dic que no són de veritat. Que només els imagino, corsecant-me, i que els seus riures i udols ja no em fan por. És llavors que es difuminen en l'aire feixuc i polsegós dels carrers i de les places. Que desapareixen dins de núvols rojos i negres que peten com globus hiperventilats elevant-se a gran velocitat fins a ésser devorats pels dracs bons que viuen a l'estratosfera i ens vigilen i ens cuiden com àngels de la guàrdia. I no ens deixen fer-nos mal. Ja sense por, et  busco per les avingudes desertes per si vols acompanyar-me sense saber si et trobarè...
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada