diumenge, 26 d’abril de 2015

QUI HO DIU?

QUI HO DIU?

Qui diu que un instant no es prou per a abastar una eternitat? 
Qui proclama, cofoi, que en una espurna dels teus llavis no es pot veure la immensitat del mar? 
La tempesta perfecta en un únic punt de basarda? 
Qui pensa que no s'ha de ser sincer malgrat el risc d'enyorar-te, després, sempre més? 
Qui amaga, gelós, les claus que m'obren els ulls i et dibuixen a cara o creu en cada pastís que vull enfornar per a tu?
Qui escampa els malastrucs just quan estem a punt? Per què el temps és tan imprecís que un mes és un segon i un any passa de llarg? Per què? Pregunto. I encara no se les respostes.

Però digues-me:

Qui jau panxacontent veient-nos estimbar pels solcs de la tristesa del no-res? Caure en vertígen al fons dels llimbs i no tornar mès?
Qui descansa sense pressa mentre correm a contrallum, encegats, agafats de les mans del sol ponent? 
Qui bressola tots els dubtes adormint-nos en un son profund mentre mastega, afamat, les nostres dèries de llum?
Qui remou enrenous i no es commou del naufragi quan prenem les angoixes de la incertesa, quan arrenquem les espines del desencís mès profund?
Qui somriu gronxant el balancí de la misèria que ens acompanya? Per què l'espai que ens xopluja és tan ample que no es freguen les nostres pells? Pregunto. I no en sé esbrinar les respostes.

Però digues-me:

Per què la història sempre és la mateixa i sempre s'acaba? Per què repetim els errors i no gosem mai de viure'ls? 
Qui diu, amor, que uns riuen o ploren segons el vent que no bufa, el temps que s'esquerda, l'espai que es contrau o l'energia que es transforma en desig deixant-nos fora de tot?

Digues-me, avui que encara no plou:

Qui ho diu?









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada